25.10.2022 16:45
L’obertura de Barcelona a la mar és una idea poètica, amb molta força simbòlica. Però per entendre com es concreta, cal parlar d’una infrastructura decisiva, el port, que marcarà el futur de la ciutat i que massa sovint resta lluny dels titulars. La rellevància internacional de Barcelona es juga també a la costa. En temps de canvis, el port té finestres d’oportunitat úniques. Les sabrà aprofitar? Les podrà aprofitar? Té els recursos per a fer-ho? El professor Sergi Saurí en coneix bé les respostes: fa anys que fa recerca en logística portuària, transport marítim i economia del transport, i la seva lectura és ambiciosa. “Barcelona està molt ben posicionada per a ser la porta d’entrada d’Europa per a tot el tràfic que pugui generar el nord d’Àfrica, tant en importació com en exportació”, explica.
Saurí té el to assossegat dels professors universitaris que combinen la visió pròpia amb una radiografia curosa de les dades. Ensenya a la Universitat Politècnica de Catalunya i dirigeix el Centre d’Innovació en Transports. És el convidat al cinquè episodi de Santa Eulàlia, que també podeu escoltar a Spotify, Apple, Google i Amazon. Amb ell, resseguim la importància que té avui el port de Barcelona i la comparem amb la que podria tenir. No s’esvera, no cau en el pessimisme ni en la grandiloqüència, però diagnostica els problemes amb cura i mira de posar més d’una solució damunt la taula.
L’oportunitat energètica i el problema etern del corredor mediterrani
Un exemple, l’energia. Saurí retrata la situació: “El port de Barcelona està molt ben posicionat per a la transició energètica”. N’identifica l’oportunitat: “Ha de ser capaç de generar energies alternatives, ha de veure com es pot posicionar en la producció d’hidrogen, aprofitar que té gas. El repte del port és pensar un model de transició energètica que li permeti ser productor i consumidor”. I en planteja el problema i la possible via de millora: “Per aquests altres elements encara no tenim les infrastructures preparades. Ara mateix hi ha molta incertesa i hem de treballar en un pla.”
Un altre front obert és el corredor mediterrani, problema amb què fins i tot els vaixells topen. Com explica Saurí, una de les grans opcions que sempre havia defensat Barcelona era el tràfic que ve del sud-est asiàtic. Les navilieres s’adonen que venir a Barcelona seria més eficaç que no pas anar-se’n al nord d’Europa, perquè aquí s’estalviarien entre dos dies i quatre de navegació. Però per a això necessiten una bona connexió ferroviària que després els permeti el transport terrestre fins al cor del continent: “A la pràctica no és tan fàcil. Primer, perquè la infrastructura ferroviària no està al nivell que desitjaríem.”
La gestió del port, inusual a Europa
I doncs, el port té autonomia per a gestionar el seu futur? No ben bé. La descentralització ha estat incompleta. A l’estat espanyol “hi ha un sistema híbrid una mica peculiar, que no està exempt de tensió i que de vegades pot topar amb els interessos o els desitjos que pot tenir l’estat o una comunitat autònoma.” “L’autoritat portuària espanyola acaba tenint l’última paraula en molts temes”, i això fa que “depenguem del tarannà de la direcció de Ports de l’Estat”. L’època dibuixa una tendència d’autonomia creixent per als ports, com es veu al nord del continent, però aquí encara anem endarrerits. Per exemple, amb les tarifes per als usuaris, que les fixa el Butlletí Oficial de l’estat (BOE).
En una conversa instructiva i detinguda, Saurí analitza amb perspectiva qüestions que susciten un debat intens, com ara què cal fer amb els creuers i si hi ha opcions de fer-les sostenibles, la influència de les empreses xineses al port de Barcelona o la coordinació amb els ports de Tarragona i València. Tot plegat, al cinquè capítol de Santa Eulàlia.
Escolteu el primer episodi: Francesc Vilanova i la pacificació intel·lectual de Barcelona
Per què Santa Eulàlia?
Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.
A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?
Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?
