Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”

A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre. Podeu escoltar-la a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara. 

La petja de l’hegemonia maragallista

Segons Resina, la pretensió, molt marcada durant els anys d’hegemonia del PSC, era “una ciutat anacional”. Els batlles del PSC “es consideren d’esquerres però són en certa manera, no sé si conscientment, continuadors del noucentisme”, cosa que es veu ben bé quan miren de posar en pràctica la idea que Barcelona s’escampi per tot el país: la Catalunya ciutat, novament. “La idea de l’Ajuntament del PSC és anar ocupant corones fins al Pirineu. Quan ho van frenar i no van poder complir el seu somni, en va quedar aquest poder que tenen els ajuntaments de l’àrea metropolitana, la majoria en mans del PSC. Per mitjà dels ajuntaments, el PSC es vol constituir en un contrapoder”, explica Resina. En aquest repartiment dels rols, a Convergència li pertoca tot allò que és camp, rural, pagesívol, folklòric, i als socialistes els pertoca la part urbana, cosmopolita, moderna. 

Després de la llarga època socialista, ni Xavier Trias –tot i que hi posà “un accent diferencial”– ni Ada Colau no han pogut contradir el maragallisme “perquè el maragallisme no té l’origen en si mateix, sinó que és continuador d’una visió modernitzadora de la ciutat” que, de fet, neix amb Josep Maria de Porcioles, durant el franquisme. “La política dels ajuntaments postmaragallians era oportunista. A mi em sembla que no hi havia un trencament entre la política del porciolisme i la del maragallisme”, diu el professor. La paràbola d’aquest model ve definida per “una voluntat lligada a l’especulació immobiliària, a convertir la ciutat en un producte de mercat”. Tal com va escriure Resina en un dels seus articles, Porcioles “havia de fer-se perdonar el franquisme”. “Clos, en sintonia amb els alcaldes precedents, estava convençut de governar una capital global i creia que havia de fer-se perdonar la catalanitat.”

Una vocació de decadència?

Resina no fa simplificacions i remarca que “la decadència no és l’efecte de la política d’un sol partit”. De fet, fa quinze anys, diu, el llibre ja parlava del declivi de la imatge de Barcelona, i llavors el gran públic desconeixia del tot qui era Colau. Ell viu a Califòrnia i visita poc la ciutat, i admet que aquests dies no l’ha vist pas més bruta que abans, ni ha percebut un deteriorament especialment destacat. En canvi, la qüestió fonamental serà com puguin reaccionar la ciutat i el país a “l’agudització del fenomen migratori i el desequilibri creixent entre catalans d’origen i catalans d’adopció”. En tot cas, explica Resina, si bé la decadència no és obra dels comuns, amb el seu mandat sí que fa “de Barcelona una ciutat que se sobreviu a si mateixa”, encara més girada d’esquena a la catalanitat. “Del 2017 ençà, Barcelona no té projecte, i per això podem dir que decau. Perquè no sembla que vagi enlloc.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?