Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”

“Hi va haver un moment que Barcelona sí que hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va veure truncat.” Ho diu una veu autoritzada, la de Joan Magrané, un dels compositors catalans de més renom a tot el món, amb una obra destacada i un devessall de premis internacionals a la butxaca. Què ha passat? I què hem de fer, quina política cultural hem de seguir per recuperar el temps perdut? Amb quines ciutats s’hauria d’emmirallar Barcelona? Amb Magrané revisem avui l’estat de grans institucions com el Liceu, l’Auditori i el Palau de la Música, les relacions musicals amb Madrid i les aventures dels joves músics catalans que volen fer carrera. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Gestors i polítics

“En aquest país hi ha un problema: els directors artístics, els gestors, van canviant molt ràpidament, de vegades gairebé al mateix ritme que els polítics, perquè hi van molt lligats, i en canvi en altres llocs s’aposta per una mirada més llarga per a fer projectes més sòlids”, explica el compositor. A parer seu, això es deu a la idiosincràsia del país, on “tenim aquests canvis abruptes en què qui arriba fa tot el contrari del qui hi havia abans”, i també al fet que ara, al món, els projectes individuals són més malvists. “Tot ha de ser tan obert i tan transparent que acaba anant en contra”, lamenta Magrané. “Parlem de grans projectes i de grans institucions que no es poden fer d’un dia per un altre. Recomençar eternament és un destí terrible.”

Darrere d’això hi ha un problema global. “És el problema de la immediatesa. Tot ha de tenir un resultat d’èxit econòmicament i de públic. La cosa artística queda més penjada o depèn de les qualitats de cada gestor.”

Barcelona i Catalunya, Barcelona i el món

El model de les institucions musicals de Barcelona, explica Magrané, “té molt a veure amb aquest país que tenim: són unes institucions de Barcelona, molt de Barcelona, algunes fins i tot en porten el nom, però són unes institucions nacionals”. Tot i això, l’autocentrament nacional en les programacions continua essent la gran assignatura pendent. “No és un problema de la gestió, els gestors es troben amb molts problemes. Això passa en general al país. Hi ha coses essencials que estan desballestades i, per més que tinguis la voluntat de programar certes obres, si no hi ha una bona edició o accés al manuscrit o no se’n sap res perquè això es va perdre en la nit del temps, la sensació és que tot s’ha de fer de zero”, explica Magrané.

Per a recuperar el terreny perdut, diu, “una idea de política cultural que hauríem de tenir en l’àmbit musical és tornar a assolir el nivell de l’any 36. I si pot ser, millor”. Aleshores, Barcelona era a l’avantguarda institucional i estètica de la música clàssica internacional. L’orquestra Pau Casals tenia un nivell elevadíssim, en bona part gràcies a la generositat del compositor, i la ciutat era pionera “en tot això que ara està tan de moda dels nous públics i de treure la música clàssica dels prejudicis de la cosa aburgesada”. Això va esquinçar-ho el franquisme, però Magrané és optimista perquè diu que fa vint-i-cinc anys que som en un moment molt bo de les institucions musicals educatives superiors a Catalunya, i que la xarxa és ben viva.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?