Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”

“No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Ha publicat el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions) –demà el presenta a l’Espai VilaWeb–, en què reflexiona sobre el futur de la ciutat. Perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. Arran de les eleccions municipals que es faran el 28 de maig, publiquem la transcripció d’una selecció especial d’episodis de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona. Si ahir oferíem la conversa que tinguérem amb l’antropòleg Manuel Delgado, avui podeu llegir la de Baños.

Com sempre, també podeu recuperar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon.

—Què vol dir que Barcelona no té solució? No és una mica pessimista, aquest missatge?
—És per a vendre més llibres. És més cridaner que pessimista. Sabíem que trauríem el llibre durant la campanya electoral, quan tothom aporta solucions per a Barcelona. Vaig pensar que seria cridaner dir que Barcelona no té solució. Jo dic que Barcelona no té solució però que té futur. El problema que trobo als discursos sobre Barcelona és que li volen donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, un parc de la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa. Volen donar un model. Jo explico que Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera sense mar en la psique.

—Eternament insatisfeta.
—Burgesa i proletària, catalana i migrada. Sempre està en dialèctica. No té mai una solució. No hi ha un moment que Barcelona es clausura. Madrid és la capital del regne i ja està. La seva forma i funció són perfectes. Té ministeris perquè és una capital. Té guàrdies civils perquè és el regne. I té rei perquè és un regne. I ja està. Aquí no quadra res. Barcelona no pot concloure mai el seu relat de ciutat, perquè és una ciutat en permanent disputa sobre què és i per a què serveix i per què no en marxem tots d’una vegada. Barcelona no té solució. Té futur, sempre que el futur s’entengui en permanent dialèctica.

—Dieu que Barcelona és una ciutat d’eixos perquè Catalunya és un país d’eixos. Tradicionalment, hi havia hagut esquerra-dreta i independentisme-unionisme. Per entendre què passa a Barcelona va molt bé un altre eix: creixement i decreixement. Els qui creuen que calen més inversions i més turisme, i els qui creuen que ja n’hi ha prou. I vós?
—Jo crec que n’hi ha massa. La pregunta que no ens fem perquè sona estranya és per a què serveix Barcelona. Ningú no se la fa perquè tothom dóna per fet que “tiene poder, tiene poder, Gitana hechicera, malabum”. I no. Ens hem de preguntar si és una ciutat global com Singapur i Hong Kong, dins d’uns vols intercontinentals perquè executius vinguin i vagin, si és la capital de Catalunya, si és una ciutat turística del Mediterrani o si és una rèmora del passat en plena decadència com Venècia, amb un passat gloriós i un futur brut. Depèn de per a què creguis que serveix, creuràs que és massa petita o massa gran. Jo crec que l’únic sentit històric que té Barcelona és ser capital, és el sentit econòmic més solvent i estable. Ser la ciutat-país de què parlaven els noucentistes. Per a fer aquesta funció de capital d’un país, és massa gran.

—Què vol dir que és massa gran?
—És massa gran. Com menys Barcelona, millor per a Catalunya. El país és dibuixat en corones des dels anys vuitanta, que és una idea bastant nefasta. El centre del cor és Barcelona, que ha de ser molt densa i potent econòmicament, i un seguit de corones industrials fins a arribar al camp, que és on vas a buscar bolets. Catalunya mai no ha estat dissenyada en aquest sentit: no hi ha cap raó perquè Barcelona sigui tan gran, ni tan important, ni tenir el 50% de la població. Molta gent que viu a Barcelona o a l’àrea metropolitana podria viure a l’interior, o al Camp de Tarragona, o a Ponent. És clar, què necessites? Trens, fibra òptica, escoles i universitats a tot arreu, i que puguis treballar des de qualsevol part de Catalunya, baixar a Barcelona per anar a cal metge. Però no aquesta concentració absurda de corones que és una cosa del segle passat i nefasta econòmicament i en la gestió de la població. Tenim el 50% de la població concentrada al pla de Barcelona i els Vallesos i la resta del país buit.

—Com si Barcelona tingués una capitalitat a dins que, com que no es vehicula políticament, la fa créixer físicament.
—Sí. Aquí el problema és que, des que hi ha una idea burgesa de la gran Barcelona, la que neix el 1888 i que s’annexiona tots els pobles del pla i que la burgesia catalanista vol fer-ne una capital alternativa a Madrid, hi ha un projecte per acabar-la. Per tancar-la. La Barcelona burgesa: com un París, com una Brussel·les, i que explicarà la manera catalana de fer el món que Madrid és incapaç d’explicar. Més endavant, als anys vint, es veu que si vols ser capital de Catalunya necessites Catalunya. No ets una ciutat-estat, ets una ciutat sense estat, però amb un país que aspira a ser-ho. Aquesta idea que sense Catalunya no existeix Barcelona s’ha perdut en aquesta espècie de Mur de Berlín que vam crear entre convergents i PSC. Hi havia l’àrea metropolitana aixarnegada, rumbita, obrera, i d’esquerres, incloent-hi Barcelona. A Martorell hi havia una mena de mur invisible i a partir d’allà, tothom portava una barretina i era el rerepaís. Amb això hem crescut un parell o tres de generacions. El procés va permetre que la relació del país amb Barcelona fos una mica més cara a cara.

—Bé, perquè hi havia l’aspiració de capitalitat.
—És clar. I també hi ha aquest mite de Duran i Farell que Barcelona ha de mirar el mar. Si mires el mar, dónes el cul a Catalunya, també. T’hi gires d’esquena, per dir-ho de manera clara.

—També pot ser la manera que tot Catalunya miri el mar.
—Tradicionalment, els ports eren els del Maresme. Ara que ha sortit bastant el tema dels indians, de Barcelona no en sortien gaire. Sortien dels ports que tenien una gran vitalitat en la ruta –ja del segle XVII– de l’aiguardent, del Camp de Tarragona també. Barcelona era un port, però no era l’únic. La idea que Barcelona ha de mirar a Singapur però no a Mollet és bastant idiota. I dic idiota perquè a Hong Kong els és igual què li passi a Barcelona. Els de Mollet i els de Barcelona tenim més relació, diguéssim. Ens interessa més per com vivim uns i altres i com ens relacionem amb el territori i quines feines tenim i on posem les empreses. Ha de ser una autarquia tancada? No, però has de saber on mirar primer. I tot ve per un fet ideològic i polític. La idea que Barcelona és la capital de Catalunya implica de manera automàtica que Catalunya és una nació i que la capital ho ha de ser d’un estat. Porta a ser independentista d’una manera clara. Barcelona o és capital de Catalunya o és una capital de província. La ciutat global no existeix.

—És a dir: que Barcelona no té solució no vol dir desesperança, sinó que no es pot controlar.
—És incontrolable. Cap grup humà dels que corren per la ciutat no l’ha arribada a controlar mai. Fins i tot quan, en el consens olímpic, semblava que el 99,9% hi estava a favor, aquell consens ha caigut. Sempre hi ha algun moviment social, algun barri rebel. És aquesta cosa tan bonica que t’aixeques amb l’olor de contenidor cremat als matins que té Barcelona. Que no saps per què un dia acaba boja i crema i es rebel·la. Això vol dir que no té solució. Que l’hem de plantejar sempre com a diàleg o confrontació. No cal ser bonistes. Tant el Círculo Ecuestre com el Centre Social de Vallcarca seran sempre aquí.

—Això potser no s’acabarà mai.
—És que la saba de Barcelona és la dialèctica, crec. Si no, seríem un ressort. O aguantem això de la dialèctica o acabarem essent un ressort.

—Perquè és el que fa que no et rendeixis del tot, però potser la recepta per a no rendir-te mai del tot és el mateix que t’impedeix guanyar alguna vegada. Barcelona és una ciutat amb una història molt gran de revoltes, però també de contrarevoltes que acaben guanyant. 
—Sí, però el burgès barceloní sempre ha tingut una mica més de por que un burgès de Sòria o Salamanca. El somni de Maragall i de Porcioles era crear una gran Barcelona estàndard, com una gran ciutat europea, sense conflictes interns, ni identitaris ni socials. El discurs turístic és això. És un discurs que diu: “Som una ciutat oberta, cosmopolita.” Per això els socialistes van plantar palmeres, per a donar una imatge tropical, de Miami, de ciutat de negocis del sud, amable, que amagava tota la lluita obrera, tota la lluita de barris, que amagava el passat català de Barcelona. Que amagava tantes i tantes coses.

—L’altre dia m’ho deia un amic: “A qui se li va acudir plantar palmeres a General Mitre?” Mira, ja hi ha una tesi.
—Les palmeres no són arbres de Barcelona. N’hi havia molt poques. La de la Casa de l’Ardiaca és una de les més antigues. El 1888 van fer un passeig marítim que en deien el passeig de les Escombres, perquè una palmera a un barceloní li semblava una escombra. No és una cosa agradable de veure. Amb Maragall en van plantar 11.000 de cop. Van aparèixer pertot arreu. A Miami hi havia la idea una mica nova que sota el sol es podien fer negocis, i Barcelona volia ser Miami. Agradable, amb bona gastronomia, en què podies estar a la platja i fer business. Per a donar un imaginari ni hi fotràs roures. A l’imaginari d’una cosa dinàmica i juvenil, hi ha la palmera. Aquestes plagues que van tan bé ens van enviar el morrot, una cuca que les va matar totes.

—És la dialèctica! El morrot i la palmera. 
—Quan plantes una palmera i dius “Barcelona ja s’ha acabat!”, veus que Barcelona no té solució. Ve un morrot i les mata totes i sant tornem-hi. A veure quins arbres poden aguantar aquesta ciutat.

—En aquestes eleccions es veu com els qui volen fixar Barcelona fan molta força política. Gairebé no hi ha cap discurs que intenti contradir-ho. No us sembla que l’altra part, la que crema contenidors, per aclarir-nos conceptualment, està en una somnolència molt profunda?
—És una somnolència que ve pràcticament dels anys vuitanta. Sí. Al llibre miro de filar una genealogia entre Porcioles i Colau, sense maldat. La idea porciolista d’una ciutat de fires i congressos és la ciutat del Mobile. La idea porciolista d’una gran Barcelona com a capital homologable a capitals europees amb gratacels i moviment és el maragallisme. Maragall va començar a treballar als anys seixanta a l’ajuntament de Porcioles. Totes les idees d’una gran conurbació litoral són de Porcioles i Maragall. Hi havia aquella comparació que deia: Nova York, París, Barcelona. Quina parida és aquesta? Són catorze milions en un lloc, dotze en l’altre. Podries fer Amsterdam i Barcelona, o Milà i Barcelona. Hi ha més ciutats interessants. Però no, aquí ja anàvem a París. Aquest fil optimista que diu que Barcelona està morta però d’èxit és la que impregna tots els discursos que veig en aquestes eleccions. Bé perquè creus que la bicicleta salvarà la ciutat, o bé que els homes de negocis salvaran la ciutat, o que els turistes salvaran la ciutat. Hi ha un optimisme tecnofuturista. El futur serà bo i alguna cosa ens salvarà.

—…
—Els quatre models són intercanviables. El dels negocis necessita una mica de bicicletes, el de les bicicletes necessita una mica de negocis. Pots jugar una mica. Tres gotes de Colau, dues de Trias. Tres de Trias, quatre de Collboni. Però en el fons la idea filosofal és la mateixa: Barcelona ja és una ciutat fora de Catalunya, amb una dinàmica pròpia, que ha de mirar de captar inversions o captar urbanistes francesos com fa Colau, i portar l’estafador de la ciutat dels quinze minuts. El que no sento, i és el que voldria sentir, és una esquerra barceloninament centrada que digui: “Aquí no hi ha models d’èxit, perquè una ciutat no és un èxit, és un lloc on viure, no és una empresa ni un club de futbol. Barcelona serà un lloc amable per a viure si és justa i equitativa.”

—Us demaneu si algú s’ha de preocupar per la mort de la ciutat. Vós mateix us responeu: “No cal, les mòmies egípcies són mortes fa temps i encara tenen molta tirada entre els turistes.” És un punt on ha arribat Barcelona? Ciutats com Roma o Venècia transmeten la sensació de ciutat avorrida i purament contemplativa. 
—Hi ha un informe que deia que el 2050 és probable que a Venècia no hi visqui cap venecià. Que vagin a treballar a les góndoles o a fer de cambrers, però que Venècia passi a ser de manera estricta un parc. A Barcelona això és més complicat perquè és més gran i té més motors, però sí que fa la sensació que les coses que no s’han construït per a la seva funció, sinó per a ser vistes ara de manera irrellevant i banal. Si vas a Santa Maria del Mar, que té un significat històric i polític, o al Fossar de les Moreres, que és el nostre Arlington, fa olor de pixat perquè el van fer obert i no calia posar tres Mossos d’Esquadra vestits de gala com fan en uns altres països. Si fa olor de pixum, l’heroïcitat es degrada i tota aquesta cosa de la catalanitat… És el que passa amb la nova directora del Born. El 1714 tampoc no té tanta importància, fem-hi activitats per a nens. Barcelona és una ciutat de futur, el passat no interessa ningú.

—També parleu de les xemeneies.
—La xemeneia és un símbol de la Barcelona obrera, amb la Canadenca i Salvador Seguí, de la saba que ha construït la Barcelona moderna. Si, com passa a la UPF, només deixes una xemeneieta rodejada d’estudiants fent un màster, és un decorat. Una cosa inofensiva. Tot tendeix a ser un decorat i allò que es perd és el poder simbòlic que té l’espai per a l’habitant. Per a ser una ciutat necessites centralitats: llocs on espiritualment, mentalment, històricament hi hagi centres polítics. Saps on vas a discutir, a ballar, on comencen les revoltes. Si tot és per a contemplar i tot ha perdut la seva càrrega simbòlica, la ciutat passa a ser inofensiva. És el gran somni de tothom. Que Barcelona no es revolti mai més.

—…
—Fa trenta anys, la plaça de Sant Jaume era un espai brut però també el centre de poder, els dos poders confrontats. Ara vénen grups immensos de turistes. Els descriuen els dos poders: “Mireu, aquesta bandereta és d’aquests i no sé què”. No hi ha cap mena de noblesa. Tot i que els edificis són la mar d’interessants, tot és banal. És una idea política: banalitzar la ciutat no és un error. Si la banalitzes, la despolititzes. Si la despolititzes, la controles més fàcilment. En una ciutat on tothom és un passavolant, una ciutat d’expats on tothom està tres o quatre anys assegut en un sofà ronyós menjant magdalenes i treballant amb el Mac, a ningú no li interessa si la casa natal de Ramon Casas és protegida o cau. Encara més, una mica de brutícia ja els va bé. A Barcelona no li calen casals d’avis ni colles bastoneres. Només una bona wifi.

—Dieu que amb els expatriats hi tenim una relació colonial. Què voleu dir?
—Tu ets allà per a fer bonic. Faig una mica de broma. Jo que tinc una mica de cara de llatí, em poden contractar per anar a fent “ciao, ciao, come va”. Perquè total, tant és: castellà, italià, tot ho confonen. És una Medierranean Experience. Com deia Serrat, “de Algeciras a Estambul”. La relació és absolutament colonial. Ells vénen i apugen els preus. No hi ha cap integració ni cap voluntat d’integració. Si tu ets un estudiant que ve a fer un màster a la privada, el que vols és la piscina, no vols saber res de què va passar l’any 36 aquí, ni t’interessa com viuen a la Verneda ni a Vallbona. Potser un dia vas a veure pobres, però ja tens el Raval que també és molt exòtic. Per a ells només hi ha locals i internacionals. Locals poden ser un cambrer argentí, una noia del Paquistan que neteja l’habitació o un català de soca-rel que va amb La Vanguardia i el tortell. Qui sigui és un local, i els altres són els que molen, els que passen per aquí. L’únic que els agrada és el clima, que durarà uns vint anys perquè serem Mauritània; la gastronomia, que no és la nostra perquè vol dir restaurants d’alta cuina que pots trobar a qualsevol part del món; i la comunitat internacional, és a dir, ells mateixos. “El que més m’agrada de Barcelona som la gent que no som barcelonins.”

—Hi ha una anècdota vostra fantàstica de l’any 2006, quan treballàveu a la torre Agbar, que explica perfectament aquesta ciutat en què els edificis són un decorat.
—En la gloriosa època de Clos i Hereu, en què Barcelona entra en una espiral de bogeria que acaba amb Clos ballant amb Carlinhos Brown, jo vaig anar a treballar a la torre Agbar, que només serveix per a mirar i ser mirada. En aquella època hi havia un diari, ADN, del grup Planeta. Vam descobrir que l’edifici estava malalt, era tot metàl·lic i fotia una calor i una fortor de periodista horrorosa. No podíem veure les pantalles dels ordinadors i el gran Jean Nouvel es va oblidar de posar-hi persianes. Era una obra en què, per contracte, havies de trucar a París fins i tot per a posar bombetes. I jo vaig escriure a París demanant persianes. El paio va trucar a la família Lara i tot va acabar com tot acaba a la meva vida: “Baños! Al despatx!” I no hi va haver persianes.

—Hi ha una altra part del llibre que es diu Colaufòrnia. Què és?
—A final del 90 hi ha una barreja d’ideologies que es creen, fermenten i maduren a Silicon Valley; per això es diu “ideologia californiana”. Hi ha la tecnofília, la idea que la tecnologia ens salvarà, compartida per tots els grups polítics. Una tecnologia decreixent o verda, o una tecnologia d’intel·ligència artificial, o la dels hubs o la biomèdica. Tant és: sempre hi haurà una tecnologia en el futur que solucionarà els problemes que jo no he sabut solucionar com a polític. La traducció política és que s’ha de confiar en els experts, en els científics, en la gent que en sap. A les associacions i les escales de veïns se’ls diu: “És que no en sabeu. Nosaltres estem portant urbanistes de París, un hub tecnològic amb gent de talent que parla anglès. Què voleu votar de la ciutat uns paios de la Verneda que viviu en un bloc? Vosaltres protesteu, si voleu, però no podeu imaginar el futur.” Experts, tecnofília i liberalisme en el sentit que l’estat no ha d’interferir en el govern o bé de les empreses o bé de les ciutats. Colau ha caigut de quatre potes en això. És aquesta idea que Barcelona és una espècie de bolet que només parla amb ciutats com ella.

—Colau hi ha caigut precisament quan ella intentava encarnar els interessos de la gent, que vós dieu que és el primer subjecte postpolític.
—“La gent” com a subjecte polític és un invent de Maragall. La gent és de totes les classes, de manera que aboleixes les classes. Si dius “el poble” i “la burgesia” ja tens dos grups, ja hi ha lluita. “La gent” és tothom. Hi ha una abolició del conflicte. “La gent” és tothom i sempre és bona. Aquesta idea apolítica que hi ha un col·lectiu de persones benhumorades que van en parella, amb bicicleta i que saluda, això és la gent. Però no és el poble, ni els catalans, ni la petita burgesia, ni la classe obrera. Colau, que venia de l’antiglobalització, ara és una de les grans globalitzadores, amb aquesta idea que Barcelona no és catalana, sinó del món.

—També parleu del Barça com una altra metàfora del model Barcelona. Estrelles de renom, patrocinadors. 
—Segur que us ho heu trobat: algun guiri que diu “vindré a Barça”, com si fos l’apòcope de la ciutat. La idea que es confongués el Barça amb la ciutat és interessant perquè, cada setmana, la ciutat no para d’aparèixer en rànquings. Els rànquings no deixen de ser la Lliga BBVA de passar l’estona. Som la quinzena ciutat amb més palmeres del món, la quarta de no sé què. I cada any puges i baixes com ho fa el Barça. Et venen fitxatges d’estiu i d’hivern: si portem l’Agència Europea de Medicaments, com si fos un jugador, passaríem de ser la quarta a la segona. I hi ha un mercat de fitxatges, d’andròmines, d’organismes, d’idees, de venedors de fum. Les ciutats no són clubs de futbol.