Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”

Barcelona no fa de capital cultural de Catalunya. Ni Pujol, ni Maragall, ni Trias, ni Colau. O no els ha interessat, o bé no se n’han sortit. Al títol del seu últim llibre, el professor Marc Roig i Badia ho resumeix molt bé: Barcelona, cultura sense capital (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “Com que Pujol jugava al folclorisme i Maragall a l’internacionalisme, ningú no es va posar a l’agenda treballar perquè la cultura catalana fos la principal a Catalunya”, diu. Sense els deures fets, ara ens trobem que la globalització i el nacionalisme banal espanyol formen “un còctel Molotov que liquidarà les possibilitats de la cultura catalana”. Quines polítiques s’haurien d’haver fet i no s’han fet? I “la pregunta del milió de dòlars”, segons Roig: “Per què si la cultura és un factor clau en la conformació de la identitat catalana s’hi dóna tan poca importància?”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Una repassada històrica: Pujol, Maragall i la institucionalització

L’estancament actual de la cultura a Barcelona, segons Roig, contrasta amb l’ebullició que hi havia abans de la guerra de 1936-1939, “en què la cultura era molt popular”. Durant els anys seixanta, hi havia una efervescència semblant –diu– en el món de les arts visuals, del disseny, de l’escoltisme, de les universitats. Després del franquisme, “la cultura està molt vinculada a un sentiment col·lectiu d’afirmació nacional col·lectiva”. En canvi –afegeix–, els darrers anys hi ha hagut un procés de professionalització de la cultura. “S’ha anat convertint en una indústria i els artistes i intel·lectuals s’han professionalitzat, s’han institucionalitzat.” Segons l’autor, aquest procés ha fet que la cultura s’allunyi del carrer, de la vida quotidiana, i ha fet perdre valor al paper que té sobre la identitat personal, col·lectiva i social.

Aquest mateix fenomen s’ha vist en moltes ciutats, aquests últims anys, però a Barcelona especialment, sobretot arran del paper dels polítics. El consens que sembla que hi ha amb l’educació a principi dels anys vuitanta, amb la cultura no és tan automàtic. “Pujol –segons Roig– té una actitud a la defensiva, ridícula, no fa una aposta cultural forta”, tot i que som una de les cultures europees grosses. “Costa d’entendre per què Pujol no defensa Carner, Guerau de Liost, els grans noms de la literatura catalana. Costa menys d’entendre per què desconfia de la intel·lectualitat del moment. En un moment de molta efervescència política, la gran majoria dels intel·lectuals viraven a l’esquerra”, afirma. Al darrere, diu, hi ha una lògica força partidista: els moviments d’esquerres underground tenien molta força: “Era lògic que Pujol actués amb molta cautela.”

A l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, per al govern municipal de Pasqual Maragall, la cultura –diu– és una estratègia per a la internacionalització de la ciutat, per a convertir Barcelona en una marca, en una postal turística. “Les grans inversions en cultura, els grans equipaments, es diguin MACBA o CCCB, serveixen la idea de crear el model Barcelona, i per tant es crea una cultura cosmopolita, internacional, que intenta jugar a les lligues europees”, i que també deixa de banda la capitalitat de la cultura catalana. A més, la Diputació de Barcelona també era socialista, cosa que donava pressupost pràctic per a dues governances culturals paral·lelament: “Si mires les inversions culturals, sumant Diputació i Ajuntament de Barcelona, Maragall controlava una aposta cultural molt superior a la que controlava Pujol.”

Els bolets del MACBA

Una de les conseqüències d’aquest desordre és que la majoria dels grans equipaments culturals a Barcelona no són nacionals “ni fan d’equipaments capçalera a partir dels quals s’endreça la resta de polítiques culturals”. Un exemple ben clar, segons Roig, és el MACBA: “Fa la seva guerra, però no és el Museu Nacional d’Art Contemporani de Catalunya.” Aquesta falta de visió ordenadora ha fet que li sortissin dos bolets que li han xuclat les funcions. “El museu a Can Framis de la Fundació Vila-Casas es diu Museu de l’Art Contemporani Català. Clarament. I hi ha els grans noms de l’art contemporani català. Hi pots estar a favor o en contra: hi ha figuratius, no li interessen tant les coses més alternatives o radicals, és un museu molt de noms propis.”

El segon bolet és el MOCO: “Un museu de màrqueting, amb noms que sonen, molt turístic… Arribes a l’aeroport i el primer cartell que t’hi trobes és del MOCO. És un museu que tracta l’art en una lògica d’experiència d’entreteniment.”

El continuisme de Colau i els comuns

Tot i que la batllessa Ada Colau va arribar al poder amb una promesa de transformació cultural diferent, si en mirem les polítiques “no hi ha cap mena de dubte que aquesta inèrcia del model Barcelona, d’una idea instrumental de la cultura, de jugar a la cultura com una estratègia per a internacionalitzar Barcelona ha continuat”, lamenta Roig. “Ara celebren l’any Picasso, l’any Miró i l’any Tàpies, un darrere l’altre”, però –afegeix– es fa seguint seguit la directriu dels anys temàtics, de grans noms, d’internacionalització de la ciutat. “Això no s’ha aturat amb la revolució Colau, que justament arriba a l’ajuntament criticant el model Barcelona.” Segons l’autor, el govern dels comuns fa un doble joc. “Parla molt de drets culturals i, quan ho analitzes amb detall, t’adones que és una capeta de pintura. El percentatge en el pressupost és una quantitat ridícula. Poc significativa.”

Roig creu que la política cultural de Colau ha estat erràtica, pel cap baix. La seva primera comissionada de cultura, Berta Sureda, “s’estavella perquè intenta fer projectes participatius i no acaben funcionant”, i no funcionen perquè la professió no ho veu bé. “Els professionals, els artistes, els creadors, la patronal no se senten còmodes amb estratègies participatives. Cosa que té molt sentit: l’aposta pels drets culturals, fins ara, tant la Generalitat com l’Ajuntament han jugat a donar suport al món professional i a les patronals”, diu.

La sensació de Roig és que “els comuns no s’han adonat del valor transformador de la cultura” i per això “no n’han fet un camp de batalla”. Un exemple: Jordi Martí, actual regidor de Cultura dels comuns, que abans havia estat regidor amb Jordi Hereu. “L’autor del pla estratègic que permet aquesta instrumentalització de la cultura l’any 2001 i l’any 2005, de cop sembla que s’ha redimit i ara és un gran partidari dels drets culturals. A mi em costa de creure”, rebla Roig.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?