Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”

Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat ensopida? En aquest episodi en parlem amb l’arquitecte i urbanista Albert Nogueras, que ens ajuda a pensar de quina manera l’urbanisme i el disseny de la ciutat poden contribuir a fer que Barcelona sigui més imprevisible i àgil, i com ho podem fer perquè no acabem tots tancats en les nostres dinàmiques individuals, alienats i sense trobar-nos. Nogueras recorda una definició del geògraf David Harvey, que diu: “En l’espai públic ideal, el conflicte és perpetu i els problemes es resolen alhora que se’n van generant de nous.” “Quan t’has de trobar amb algú que no coneixes en un espai compartit, el conflicte ja hi és present: això és la ciutat”, diu.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Avorrir-se a Barcelona

Nogueras no troba que Barcelona s’hagi tornat una ciutat avorrida. “És una ciutat on constantment passen coses. Podem discutir si són coses pertinents, però amb la densitat turística i de població que tenim, parlar d’avorriment és impossible. Així que poses un peu al carrer, a Barcelona hi passen coses”, diu. Un problema que admet és que, de vegades, aquestes coses hi passen de manera molt individualitzada, però no creu que sigui un mal de Barcelona. “És allò que promulga la religió capitalista: que tu, tot sol, disposis de tots els mitjans i de totes les eines perquè des del teu mòbil et puguis relacionar amb la resta del món”, diu. I afegeix: “Sembla que tots els invents vagin en camí d’evitar el contacte físic i social.” I posa d’exemple les ulleres de realitat virtual.

L’altre problema que exposa és que, en certs punts de la ciutat, les activitats lucratives sembla que es van apoderant de l’espai públic. “Vam ser una ciutat pionera a començar a tenir visites guiades de turisme amb Segways o amb transports alternatius, i podríem debatre si això és lícit i legítim o no”, reflexiona Nogueras. Creu que aquesta mena de dinàmiques externalitzen la ciutat als negocis. “Munto una activitat turística, però el meu espai d’explotació és la ciutat. Aquest és una mica el problema de Barcelona. Aquesta terciarització salvatge arriba fins al punt que ja no tan sols fem que siguin motiu de venda uns quants elements de la ciutat. És que la ciutat és el motiu de venda”, diu.

Una altra cara d’aquesta posada en venda de la ciutat és un fenomen anomenat “urbanalització”, concepte encunyat per Francesc Muñoz, catedràtic de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Les grans ciutats, en general, es comencen a mimetitzar d’una manera escandalosament perillosa. Això s’observa als centres de les ciutats: tots comencen a reproduir els mateixos clixés, fins al punt que si tu camines per qualsevol centre d’una ciutat important d’Europa és molt difícil discernir on ets, perquè els comerços són exactament els mateixos. “En el moment en què el mercat liberal i el mercat capitalista veu que hi ha un espai d’oportunitat dels centres de les ciutats, hi va ferotgement i els colonitza. Com que és qui té els diners, lloga totes les plantes baixes i s’hi col·loca. Així hi creen l’ambient que els interessa, i que moltes vegades és als antípodes de la preservació històrica o identitària d’un nucli antic”, explica.

Córrer, seure, jugar

Una de les coses que enriqueixen l’espai públic, segons Nogueras, i que afavoreixen aquesta dinàmica de conflicte en el sentit beneficiós del terme, és que s’hi jugui. Per això lamenta que hi hagi cada vegada menys nens i cada vegada més gossos. “Sempre es tendeix, d’una manera molt maniqueista, a manifestar-se a favor o en contra dels gossos. Jo no hi estic en contra, però crec que a la ciutat és una mala notícia que perdem la presència dels nens i, en canvi, guanyem la presència de gossos en llocs que, en principi, no són previstos perquè hi tinguin el lleure que necessiten”, diu. De fet, “a les zones cèntriques, l’absència de nens és absoluta”, critica. Certament, que Barcelona no tingui grans parcs tampoc no hi ajuda. Per això –explica– a la Ciutadella hi ha un ambient lúdic, on es concentren adults fent tota mena d’activitats.

Un altre espai de recuperació de l’espai, celebra Nogueras, són les àrees verdes que s’han reformat aquest darrer any. “Hi ha molts espais que es comencen a ocupar d’una manera no prevista i s’hi originen escenes de comunitat molt positives”, diu. Ell viu a prop d’una de les illes construïdes en les cruïlles perpendiculars del carrer de Consell de Cent. Del balcó estant veu una taula d’aquestes de mobiliari urbà, com de pícnic, i diu: “Mereixeria ser fotografiada cada hora. Hi ha una certa periodicitat en l’ús que se’n fa. Per exemple, just abans del torn que hi ha al davant, surten tots els cuiners i cambrers, hi fan un cigarro, beuen alguna cosa i se’n tornen cap a la feina. A migdia, hi ha gent amb carmanyola que surt d’alguna oficina i, si fa bon dia, prenen el sol. I a partir del vespre és molt freqüent trobar-t’hi persones amb una cervesa oberta, comentant la jugada”, relata.

Amb tot, Nogueras avisa que la transformació de l’espai públic no pot amagar la necessitat de resoldre la crisi de l’habitatge. “Un tant per cent escandalós de l’oferta residencial de Barcelona són pisos de merda, és infrahabitatge. Si ens agafem el codi tècnic i el decret d’habitabilitat no compleixen els requisits mínims”, diu, i “com més precària és casa teva, més delegada tens la vida domèstica a l’espai públic”. Recorda que amb la pandèmia ens en vam adonar, però com que vam tornar a sortir el carrer de manera desbocada sembla que hàgim oblidat els problemes físics dels pisos on vivim.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”