Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”

Els MENA, que en realitat són joves menors sense família, o amb la família a l’estranger, són un sintagma que el populisme fa anar sovint per allà on vol. Per defugir rumors i notícies falses que corren com un regueró de pólvora per WhatsApp, en parlem amb Rita Grané, que dirigeix l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants de Barcelona. L’entitat ha fet ara vint-i-cinc anys i va néixer de ciutadans que van atendre “la crida d’unes noies que sortien del sistema de protecció i explicaven la soledat amb què vivien el procés de fer divuit anys”. Quines opcions tenen aquests joves quan fan divuit anys? En què fallen les administracions?

L’abisme dels divuit anys

El sistema és molt proteccionista amb els menors tutelats fins que fan divuit anys. Llavors una part de la protecció es manté, però aigualida. “Demanem a joves que, en la seva infantesa, han passat dificultats importants, i per això han hagut d’estar protegits pel sistema i separats de la família, que a divuit anys facin allò que la població en general fa de mitjana a vint-i-nou. Onze anys abans: sense recursos, sense xarxa de suport, amb moltes mancances. És molt desigual”, lamenta Grané. “Saps que no només has de pagar el lloguer, sinó també la llum, l’aigua, l’assegurança, internet? Tot això, si no ho has viscut a casa teva perquè has viscut en un centre on tot això era cobert, no ho saps, que funciona així.”

Grané remarca especialment la desigualtat d’oportunitats que se’n deriva, i que després es consolida. “Són joves molt potents, amb moltes habilitats i molt resilients, però també necessiten que hi hagi programes de suport en aquesta etapa. Han d’anar construint una autonomia per a la qual no han estat entrenats”, explica. Per això són tan importants els programes d’acollida, fins i tot una volta han fet divuit anys: “Si no tens una llar estable, una llar confortable on puguis estar bé, és molt difícil de construir un futur de qualitat.”

El risc de “sensellarisme o infrahabitatge”

Els recursos que proveeix les institucions són insuficients, a parer de Grané. Ho són per a trobar feina. I ho són també en el vessant econòmic, formatiu, d’habitatge i de salut mental. “No hi ha recursos per a tot el jovent. Hi ha una petita prestació econòmica, que l’hem de valorar perquè existeix, de 660 euros el mes i que dura tres anys si han estat més de tres anys protegits; i si ho han estat menys de tres anys dura un any. Has d’activar un mecanisme de recerca de feina molt ràpid entre els dinou i els vint-i-un anys.” El paper de la Generalitat en això ha minvat. “Abans hi havia un sistema més potent, ara és pràcticament en mans de les entitats.”

El perill més gros d’aquesta fragilitat són les condicions de vida que implica. “En el recompte anual de persones sense llar, a partir del 2019 es van començar a identificar joves en aquesta situació. Fins llavors no s’havien comptat mai. Parlem de joves de divuit a vint-i-cinc anys. Un 11% de les persones sense llar són joves. És dramàtic, per a una societat.” A Barcelona hi ha vora un miler de persones sense sostre, un centenar de les quals són joves. “D’aquests, un 30% surten del sistema de protecció. Què vol dir? Que hi ha joves que poden viure en un cotxe, en espais ocupats, en naus, en pisos massificats, com a subcontractats de subcontractats de subcontractats. En situacions de molta, molta provisionalitat.”

“No tan sols no tens la xarxa de no poder tornar a casa. Una part dels joves, a vint-i-un anys tenen una feina i un contracte indefinit o a jornada completa, i amb això de vegades ni tan sols et lloguen un pis o una habitació. Et demanen avals i un munt de coses que aquest jovent no té. O ens en fem càrrec la societat, que som la seva família en sentit ampli, o els aboquem a una situació de sensellarisme o d’infrahabitatges”, rebla Grané.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?