Antònia Raya: “El Raval molesta”

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, fa molts anys que està vinculada al teixit associatiu i a l’activisme al barri i en té ben pres el batec. “Al Raval, sempre hi tinc la sensació de poble petit, per aquesta xarxa que es manté i que lluita, que intenta de resistir malgrat tot el que passa a la ciutat”, observa. Ara Raya troba que Barcelona està sobresaturada de soroll i de turisme. “És una ciutat hostil per a la majoria de gent que fa molts anys que vivim en barris que s’han transformat, i que cada vegada són menys aquells barris en què pots gaudir d’una ciutat amable”, explica. La veu despersonalitzada. El Poblenou, on viu, sembla a vessar de bars i restaurants. “Als qui hem fet l’opció de viure-hi durant molts anys, se’ns qüestiona de poder continuar en segons quins entorns”, lamenta.

El Raval, diu, reflecteix moltes coses que passen a la resta de la ciutat. És un lloc on cal lluitar tant, i constantment, que voler-hi romandre, per a molta gent, requereix un punt d’amor i de compromís. “Me l’estimo molt, em costa veure’n les coses negatives com a negatives. Les veig sempre com a situacions que hem de resoldre”, explica Raya. La xarxa veïnal va funcionar molt bé durant la pandèmia del coronavirus: llavors, “aquest teixit associatiu va salvar molta part de la població”, perquè els veïns van haver de tenir cura els uns dels altres. Moltes senyores grans del barri, per exemple, no podien ser ateses pels seus fills, que estaven confinats a la perifèria de la ciutat, i “la gent es va organitzar per cobrir-ne les necessitats més bàsiques fins al punt que els serveis socials derivaven gent al teixit associatiu.”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una llarga tradició organitzativa

La vella tradició de lluita al barri conviu amb un fort estigma que fa dècades que arrossega. Raya considera que aquesta mala fama respon a interessos concrets, a la voluntat institucional de carregar als pobres els neulers de la seva pobresa i marginalitat. En canvi, explica, una part la classe treballadora que hi ha lluitat durant generacions ha fet sovint comunió amb les onades migratòries que el barri ha rebut successivament. La paradoxa és que la pròpia naturalesa del barri, diversa i atapeïda, sovint n’ha facilitat la cohesió. “Fins i tot urbanísticament, el Raval molesta, perquè aquí és molt fàcil trobar-te amb el teu veí, perquè estem molt junts, i això afavoreix conèixer qui tens al costat i què li passa, que és el mateix que et passa a tu”, diu. I cita un company seu, pacient del CAP, Pedro Cuadrado, que diu que allò que passa al Raval és que la gent hi té poc a perdre i, per tant, lluita més.

El problema del Raval, apunta, no és la gent que hi ve, sinó la gent que n’és expulsada: “Les lluites de barri són nombroses perquè veus que hi ha un interès per degradar les finques, que no es fa res contra els narcopisos, jo ja tinc pacients que han hagut d’abandonar la seva finca perquè hi ha baralles… És un continu”, diu. Si les condicions de vulnerabilitat són prou agressives perquè la gent se’n vagi, la xarxa veïnal es debilita. “El Raval té aquesta part que enamora la gent que volem un altre model de ciutat i una altra manera de viure en comunitat”, diu. I afegeix: “Per això defensem els espais públics i no volem que ens prenguin els pocs que tenim, ni els espais de trobada com l’antiga Massana” –que l’ajuntament vol desallotjar. Ho va viure en primera persona, per exemple, amb l’ocupació de la capella del Convent dels Àngels, on finalment van aconseguir que es projectés el nou CAP, en lloc d’una ampliació del MACBA.

La funció comunitària de l’atenció primària

L’atenció primària és un pilar fonamental per a la cohesió social d’una ciutat, i en barris com el Raval de Barcelona, desiguals i amb molta immigració, la tasca dels professionals sanitaris ha d’anar molt més enllà de la salut. Raya lamenta que hi ha alguns CAP que ho fan i uns altres que, pels motius que sigui, no. “L’atenció primària defuig el model biomèdic. Té un model molt més humanístic i molt més holístic, i entén que ha de treballar en relació amb la necessitat que té la comunitat”, diu. “Si estic atenent una persona amb ansietat, he d’escoltar-la per entendre’n l’ansietat. Potser la desnonen demà passat, o potser té un fill amb molta dependència i no li arriben els ajuts”, explica. No tot se soluciona medicalitzant els símptomes, sinó que cal fer l’esforç afegit d’entendre’n el context social. Aquesta feina la satisfà, al capdavall del dia, però si l’atenció primària ha d’assolir els seus objectius, necessita més recursos, millors equipaments i reorganitzar-se més bé.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”