Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, del 1957 al 1973. Durant el seu mandat, hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica una part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica més cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un batlle i prou. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda.

Porcioles era un vell membre de segona fila de la Lliga Regionalista que el règim va fer servir per emblanquir-se en la fase final, i que és darrere de moltes decisions els efectes de les quals encara perduren. “No volia deixar aquest franquisme que ja li anava bé. S’alimentaven mútuament. A Porcioles li anava bé perquè li donava aquesta posició i podia fer alguna cosa d’un catalanisme molt moderat –la recuperació del Castell de Montjuïc i del codi civil o la creació de la Carta Municipal–, i al règim li anava bé perquè podia tenir controlades una sèrie de persones a Catalunya. Catalunya era el gran centre de problemes, en aquella època: Porcioles arriba després de dues vagues de tramvies importants, i necessitaven algú que controlés la situació. Ell queia bé a la burgesia catalana”, explica Martín Berbois. Al franquisme, la figura del batlle li anava bé perquè li permetia de tenir un enllaç directe amb l’alta burgesia barcelonina, “que, al cap i a la fi, eren qui tenia els diners”. La repressió de la dictadura continuava, però el règim anava agonitzant i Franco necessitava refer-hi complicitats.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La petjada de Porcioles, encara avui

Martín Berbois escriu que “Porcioles va fer moltes coses il·legals, sobretot en matèria urbanística i en relació amb les constructores, i es crea la imatge de l’alcalde que s’ha carregat la ciutat, que en bona part és així”. El seu ajuntament era corrupte –com ho eren els de tot el règim, diu– i els draps bruts de Porcioles no van sortir fins que el règim no va morir. Durant el seu mandat, la regió metropolitana de Barcelona va viure unes onades migratòries extraordinàries –d’un creixement d’un 8% anual– que van fer que hi hagués ciutats que tripliquessin o quadrupliquessin els habitants. Entre el 50 i el 70, la població de Barcelona va créixer en mig milió de persones. “Tenies una Barcelona empobrida, que estava a la misèria, amb una autarquia com un piano”, diu, i en aquestes circumstàncies els nouvinguts no es van acollir en condicions. El règim i les fortunes econòmiques volien la mà d’obra sense cobrir-ne les necessitats. “Es van aprofitar d’aquesta situació, però no els van facilitar de poder viure dignament. Els van dir, tu, vine, que et dono feina, però no em preocupo de si t’has de fer una barraca amb quatre totxos”.

Això, explica el biògraf, origina una cadena de corrupció que encara avui repercuteix en el problema estructural de l’habitatge a Barcelona. L’ajuntament i uns quants empresaris de la ciutat es van llançar a un boom de la construcció d’edificis “i, a partir d’aquí, va arribar una xarxa increïble de comissionistes” que malmenà el procés. “Grans periodistes, com Huertas Claveria, als anys setanta, ja van destapar la corrupció”, diu. A més a més, la posició professional de Porcioles, que mantenia oberta la seva notaria, facilitava molt els tripijocs. L’activitat de la notaria, durant el seu mandat, va créixer de manera extraordinària. Els gendres de Porcioles, a més a més, es dedicaven a qüestions bancàries i del món de la construcció. “Si vols fer un bloc de pisos de cent habitatges i necessites una notaria que te’n doni el vist-i-plau, on aniràs, si l’alcalde de Barcelona té una notaria?”, es demana retòricament. En molt poc temps, es van construir prop de 150.000 habitatges: era un moment de creixement desenfrenat, i hi ha grans fortunes barcelonines que s’han allargat fins als nostres dies que provenen d’aquell moment, com, per exemple, la de l’ex-president del Barça, Josep-Lluís Núñez.

El barri de l’Eixample també té la petja de Porcioles, perquè és qui va decidir de densificar-lo quan va aprovar que es pogués construir per sobre dels pisos ja existents. L’habitatge va servir de plataforma perquè, després, una concentració de capital s’anés apoderant de la ciutat i fes negoci en uns altres àmbits, com el transport o l’alimentació. Martín Berbois explica que el somni de Porcioles era de convertir Barcelona en aquesta mena de gran metròpoli i, per això, políticament, també va seguir aquesta política de creixement sense mesura. I l’expectativa de ciutat que ell va consolidar restava en l’imaginari de tota la generació de socialistes que després es va ocupar de continuar-la desenvolupant en democràcia, uns quants dels quals havien treballat de tècnics en els governs de Porcioles, com el mateix batlle Pasqual Maragall. “Potser hi ha qui s’enfadarà, però crec que Maragall copia coses de Porcioles durant el seu mandat. La Barceloneta i el Port Olímpic ja se’ls carrega Porcioles. Les rondes, el projecte dels Jocs Olímpics…”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”