Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”

L’any 2000, el batlle socialista Joan Clos va impulsar el 22@, una iniciativa per a reconvertir 200 hectàrees de sòl industrial del districte de Sant Martí en una zona estratègica dedicada a l’emprenedoria tecnològica. Ara, dues dècades després, els veïns es queixen que el 22@ fa aigües i que cal repensar-lo. Segons un estudi de l’Observatori dels Barris del Poblenou, avui el 42% de les oficines que hi ha són buides. Buides del tot, sense cap activitat. I, mentrestant, els veïns veuen com es construeixen nous blocs que també són pensats per fer-hi oficines, tot i que ja n’hi hagi de buits. Com pot ser, aquesta contradicció? Albert València, arquitecte i activista veïnal, membre de l’observatori, ho atribueix a l’especulació dels grans fons d’inversió, a l’artrosi interessada dels governs municipals i a un discurs exageradament optimista amb el model del 22@, que ell considera que no funciona i que s’ha tornat obsolet.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un somni mig americà trencat

València, veí del Poblenou, ha vist el barri transformar-se de dalt a baix. “Sempre he vist el 22@ creixent davant de casa meva. He vist com les naus industrials desapareixien i es convertien en oficines”, explica. De jove, quan va començar a estudiar arquitectura, tenia el somni de viure un dia en un dels àtics de Diagonal Mar. Metòdicament, en vigilava el preu cada tres mesos. El seu preferit valia llavors 2,3 milions d’euros i ara en val uns 4,5. Aquesta mena de somni mig americà no naixia pas del no-res. “Tenia una fascinació una mica infantil pel 22@. A l’institut, fins i tot, fèiem formacions d’emprenedoria”, recorda. Hi havia una immersió educativa en la idea del 22@, no tan sols en relació amb el paisatge urbà, sinó també amb la mentalitat. Si més no, ell ho vivia així, tant en les excursions que feien com en els continguts que els ensenyaven.

Aquesta perspectiva de film es va esbocinar per mitjà de l’activisme: “Em vaig començar a implicar en el moviment per a reformar el 22@ quan en vaig anar descobrint el planejament urbanístic. Això em va fer canviar de mentalitat.” València descriu ben bé com el 22@ enderroca tot un barri per fer-hi un districte d’oficines, i a parer seu és un pla amb moltes mancances que s’ha de modificar. “Quan vaig descobrir la magnitud del problema, a dinou anys, vaig adonar-me que només se n’havia fet una petita part i que encara hi havia marge per a canviar l’urbanisme del barri”, explica. A Provençals del Poblenou, on ell es va criar, el 50% del sòl són naus i solars buits que pertanyen a deu propietaris, tots fons d’inversió. “Vaig veure el meu barri convertit en un gran desert, i en part continua essent així”, sentencia.

La torna de la modernització del Poblenou

València reconeix que el 22@ ha dut millores indubtables al Poblenou, i que l’ha modernitzat. “Abans la gent es mirava el barri malament, com un lloc brut i ple de fums industrials. Ara, en canvi, tothom el troba bé”, diu. Però tot aquest procés ha tingut una torna: la gentrificació, l’expulsió dels veïns i aquest punt desèrtic d’abandonament d’uns quants punts del districte. La part del centre de Poblenou, sota Glòries, per exemple, “s’ha convertit en un barri d’oficines amb totes les mancances. No és un barri. És un districte d’oficines per a l’explotació econòmica, però amb poca vida a la nit, amb poca vida els caps de setmana, molt poc comerç.” “La meva generació no es pot permetre viure al Poblenou. Jo m’hi he pogut quedar per raons familiars. Però si no tens una herència o una família que t’ha deixat un pis, no pots continuar al barri”, afirma.

Part del problema ha estat la porta oberta per a l’especulació. València diu que l’objectiu del 22@, més enllà de les noves tecnologies, la captació d’empreses i els llocs d’ocupació, era la generació de plusvàlua amb el sòl. “Quan transformes un sòl industrial en sòl d’oficines, ja no cal construir. Amb la simple expectativa de poder construir-hi molt més, el valor del sòl es multiplica. Comprar una illa industrial del Poblenou, l’any 2000, costava uns quatre milions d’euros. Quan la compraves i deies a l’ajuntament que allà hi concretaries el pla del 22@, passava a costar-ne disset”, diu. “El gran negoci no ha estat només la plusvàlua del sòl, sinó allò que han acabat fent molts fons d’inversió: comprar sòl i esperar. Aquest sòl, que passava llavors de quatre milions a disset, ara en val vora seixanta. Molts fons s’han dedicat a acumular propietats, esperar i revendre”.

Els propietaris havien de determinar quin sòl cedirien a l’ajuntament i quina part destinarien a fer espais verds i habitatge –“molt poca en comparació a la resta de l’illa”, diu València. També havien de constatar els imposts que pagarien i prometre uns terminis. “Molts d’aquests projectes que es van aprovar no van acabar fent cap de les tres coses: no van pagar els imposts a l’ajuntament, no van reparcel·lar, i per tant no van cedir sòl, i no han acabat en els terminis pactats”, critica l’activista. En la negociació per a l’última modificació del pla, del febrer del 2022, els veïns com València van reclamar que els propietaris que havien incomplert el pacte s’haguessin d’atenir a una normativa nova, que inclogués més habitatge i més espai verd, però l’ajuntament els va fer passar amb raons, afirma, fins que la majoria de propietaris es van afanyar a complir l’acord per no haver de sotmetre’s a una modificació del pla que els fos menys beneficiosa.

Oficines buides i lloguer inabastable

Hi ha tres menes d’oficines buides al districte, segons que ha detectat l’Observatori dels Barris del Poblenou tot redactant l’informe: edificis que han sortit al mercat fa quatre anys o cinc i que han restat buits, tots sencers, perquè no s’han llogat; edificis que funcionaven però que s’han anat buidant després de la pandèmia; i coworkings, llocs llogats provisionalment perquè els propietaris no volen tenir les naus desocupades tant de temps. Hi ha més actors, com l’empresa immobiliària Savills, que rebaixen la xifra fins al 23%, i apunten que tots aquests edificis s’aniran omplint aviat, perquè el mercat funciona per cicles. València és taxatiu: “No sabem què passarà els pròxims quatre o cinc anys. Sabem que encara s’han de fer un milió i mig de metres quadrats d’oficines, i que amb el 31% edificat ja en tenim prop de la meitat de buides. No ens preocupen els pròxims quatre o cinc anys, en què potser s’omplen o potser no, ens preocupen els pròxims deu, vint o trenta anys.”

València lamenta, al cap i a la fi, que el 22@ sigui una oportunitat perduda de model de barri. “No perquè ens agradi, perquè no hi creiem gaire, sinó perquè tenim un potencial de fer un barri diferent, amb més habitatge públic i més espais verds, i ens ho gastem fent oficines buides.” La seva preocupació, els pròxims anys, és que s’hi faci més habitatge públic. La suavitat de la reacció que han tingut els lobbies al seu estudi els ha sorprès. Creu que també detecten el problema de les oficines buides i que els propietaris volen aprofitar-ho per fer-hi habitatge privat. Ell insisteix que ha de ser públic. “És molt perillós. Al Poblenou tenim un habitatge de lloguer molt tensat. Tot l’habitatge privat que s’ha fet al barri ha estat de luxe. Això encara tensaria molt més el mercat del lloguer”, conclou.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”