Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La crisi de la ideologia de la ciutat moderna

Fill, nét, nebot i germà d’arquitectes, i professor d’arquitectura a la Universitat Rovira i Virgili, Solà-Morales, impregnat d’ofici, diu que sempre s’ha mirat la ciutat com un aparell. Ha estudiat les tesis de l’italià Manfredo Tafuri (1935-1994), que qüestionà la ideologia de la ciutat moderna que planificava la ciutat com una cosa que creixia, creixia i creixia sens fi, on es feien per sistema habitatges en sèrie. “Tafuri posa en crisi la ciutat i l’urbanisme com a màquines, i això crec que encara no ho hem superat”, reflexiona. Barcelona va passar de la concepció més romàntica de la ciutat burgesa que definiren arquitectes com Antoni Gaudí a sucumbir davant d’aquesta mateixa idea de la modernitat que es va escampar per Europa, fruit de la industrialització i dels grans desplaçaments de població. L’habitatge públic es fa cap als anys seixanta i setanta, diu, quan el franquisme ja no pot sostenir més les coses i Barcelona es troba en una situació de barraquisme pur. Però la immensa majoria d’aquest habitatge públic, ara, s’ha perdut.

Avui, diu, les coses han canviat una mica. Hi ha una nova agenda on, per exemple, ha tornat a entrar la crisi de l’habitatge, i on també apareixen el canvi climàtic i la gestió metropolitana. Totes tres són travessades per un eix que ho afecta tot: “Les forces globals sobre la ciutat són molt diferents. El gran capital ha començat a comprar habitatges i en entrar al mercat ha distorsionat moltes coses. Hi ha coses que canvien, però no hem abandonat del tot aquesta idea del progrés, de la ciutat màquina”, explica.

La burocratització i la falta de valentia urbanística

L’altre àmbit d’expertesa de Solà-Morales és l’aplicació de les tecnologies de la informació en relació amb l’arquitectura i el disseny. “Sempre m’ha interessat, d’un punt de vista crític. Al principi tots ens pensàvem que internet seria una cosa estupenda i que era la democratització de no sé què i que seria la fi dels nostres problemes i, a poc a poc, s’ha anat veient que no. Amb el disseny assistit per ordinador, que és com en dèiem llavors, ha passat igual”, diu. “Allò que semblava que permetria de dissenyar de maneres diferents, en una visió una mica utòpica, s’ha anat convertint en una eina de productivitat. S’han anat tallant tots els camins que portaven cap a un augment de la creativitat i, en canvi, s’han quedat tots els camins que permeten més productivitat”, lamenta. Eines com l’anomenat Modelatge d’Informació de Construcció (BIM), emprat per grans empreses i administracions, prioritzen tan sols l’eficiència, “i l’eficiència i la creativitat, moltes vegades, no són gaire amigues”.

Això ha asfaltat el terreny per a una mena de burocràcia que ja no serveix per a controlar, sinó per a dictar als estudis d’arquitectura directament com han de fer les coses. És un mal que s’estén també a les polítiques urbanístiques que fan els ajuntaments: “El pensament urbanístic que tenim és del segle XIX: la ciutat compartimentada i fragmentada en trossets als quals es poden posar etiquetes i usos, però que han de seguir unes normes. I no hi ha llibertat de creació de la ciutat.” L’urbanisme tàctic, per exemple, li sembla admirable quan és una iniciativa espontània que sorgeix dels ciutadans, però quan l’adopten les administracions li sembla mal senyal. “Les administracions no han de fer activisme”, diu. Les coses podrien canviar si hi hagués valentia per a reformar la llei del sòl o la d’urbanisme, però Solà-Morales troba a faltar un debat tècnic que hauria de ser previ a aquesta mena de reformes. “Si hi hagués una idea clara, es podrien reformar les lleis, però crec que no hi és.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”