Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”

El presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és del barri de la Bordeta. Els seus avis van veure com se n’aixecava una bona part, maó sobre maó. Ell, ja barceloní de soca-rel, es va afeccionar de seguida a passejar per la ciutat i fer-se amic de porters i conserges. Ha retratat façanes, vestíbuls i racons molt valuosos arquitectònicament que també expliquen una part molt important de la història de Barcelona, però que la gent sol menysprear amb una etiqueta. Arquitectura lletja. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Dalmau hi explica la Barcelona que ha viscut; homenatja Núria Feliu, una barcelonina que ha estat molt important per a ell i per al barri de Sants; i parla de les joies urbanes que va immortalitzar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG).

L’empremta dels veïns a la Bordeta

Els avis de Dalmau, que venien de la Franja i de l’Aragó, vivien rellogats a la zona de la Bordeta. Eren terrenys molt disseminats, “fins que mossèn Amadeu Oller, de Sant Medir, que llavors era una petita església, va tenir visió i va proposar de construir una parròquia”, amb habitatge i comerços als voltants, per a fer barri i cohesionar els veïns. Com explica Dalmau, mossèn Oller va muntar una cooperativa d’obrers que van destinar els seus estalvis a comprar terrenys i construir l’església de Sant Medir, l’escola i tot un complex d’habitatges al voltant. Hi tingué un paper molt important l’arquitecte Jordi Bonet, que també havia estat cap d’obres de la Sagrada Família –com el seu pare, Lluís Bonet, deixeble d’Antoni Gaudí. De fet, l’església “té unes línies molt gaudinianes”.

El barri es va aixecar durant els anys cinquanta i seixanta, i Dalmau, que hi va créixer les dues dècades següents, recorda els fruits d’aquells llaços veïnals. En recorda les festes majors que muntaven les associacions, les cantades d’havaneres, les sardanes. Però, a poc a poc, es va anar allunyant de la vida a la Bordeta. Primer, quan el van dur a estudiar als Maristes de Sants, uns carrers més enllà. Allà, recorda que, al cap dels anys, estudiants de la seva mateixa generació han denunciat que van ser víctimes d’abusos sexuals. Ara fa molt de temps que viu a les Corts, prop d’on treballa, RAC1, “a la plaça de Francesc Macià, que és una mica territori de ningú”. De tant en tant, torna al barri, per veure els pares. Ells diuen amb una certa nostàlgia que el barri s’ha degradat, que ja no és com abans. Ell ha viscut els canvis amb més naturalitat.

L’activisme barceloní de Núria Feliu

Dalmau té també un vincle molt estret amb la figura de la cantant Núria Feliu, traspassada l’any passat. Ara en prepara una exposició a la sala principal del Palau Robert que s’inaugurarà a començament de febrer. Un dels objectius és desmuntar la caricatura que de vegades se n’ha fet, “com una tieta o una col·laboradora de cinquanta mil programes de televisió”. “Quan comences a indagar, veus que va ser una donar moderníssima per l’època, molt implicada amb el seu barri, amb la lluita veïnal, molt activista”, explica Dalmau. Feliu va col·laborar en la lluita per a evitar que les cotxeres de Sants es convertís en un niu d’especulació per a fer-hi pisos; va ajudar en la recuperació del recinte fabril de can Batlló; i, com a artista, va organitzar el sindicat musical de Catalunya per evitar que les sales de ball deixessin de contractar músics en directe.

“Feliu va ser pionera amb moltes coses que la gent desconeix”, diu Dalmau. Al centre de la reivindicació, sempre hi va haver la llengua. L’any 1967, en un moment àlgid de la seva popularitat, la va fitxar la discogràfica madrilenya Hispabox. Arran de la insistència de Feliu per a continuar cantant en català, la marca creà un subsegell en català. La cura per preservar el seu patrimoni cultural també s’estenia a la promoció del teatre amateur i experimental, amb una companyia que feia obres d’Arnold Wesker, Albert Camus o Baltasar Porcel. “Hi ha qui es pensa que els musicals van començar amb Àngels Gonyalons, però l’any 1965 Feliu ja inclou peces de musicals i, a més a més, recupera els cuplets dels anys vint i dels anys trenta i reconnecta generacions”, explica Dalmau.

La passió per l’arquitectura lletja

Dalmau és un enamorat d’això que “la majoria de gent titlla d’arquitectura lletja”. És la que oficialment es coneix com a arquitectura moderna, feta entre final dels anys cinquanta i principi dels setanta del segle passat. La va endreçar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG), que proposa rutes urbanes per a descobrir un patrimoni tot sovint menystingut i oblidat. Per a detectar-lo, s’ha fet un fart d’observar i caminar. El fascinen les trames de les rajoles de ceràmiques, les bases dels seients de les butaques, els sofàs, els llums de paret, els poms, les bústies. “Per una façana et puc dir si el vestíbul de l’edifici serà interessant o no. He arribat a descobrir obres d’art en vestíbuls d’edificis per la façana”, explica. N’hi ha que semblen més sales d’estar que no sales de pas”, diu.

Aquest prejudici amb l’anomenada arquitectura lletja ha anat acompanyat d’una certa desprotecció institucional. El llibre es va publicar el 2019, però s’hi retraten espais que ja han desaparegut. “És així de trist, però hi ha l’edifici Mercuri, prop de Gal·la Placídia, que tenia una obra ceràmica de l’any 1968, de Josep Maria Subirach, i ja no hi és”, explica Dalmau. Moltes d’aquestes obres “són patrimoni no protegit, de manera que si ho compra una constructora i vol fer-hi un supermercat, el que sigui, s’ho poden carregar sense cap mena de problema”.

Un dels llocs retratats és el restaurant Flash Flash. “Hi vaig portar uns amics del Japó que volien provar truites. Es van pensar que era un edifici molt modern. I és clar, quan els expliques que és dels anys seixanta, al·lucinen”, explica Dalmau. “El Flash Flash és propietat dels Pomés, que vénen d’una tradició familiar en què tot això es valora. Però com més va més passa que desapareixen els interiors d’aquesta mena de locals comercials”, lamenta. “Sol passar que arrasen un disseny d’interior per col·locar-hi una cafeteria amb aparença dels anys seixanta, per exemple, amb les fustes gastades. I dius: ‘Home, però si ja ho teníeu aquí i us ho heu carregat!’ És una bogeria absoluta, això, i com més va més passa.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”