Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”

Les ciutats tendeixen a la desigualtat i a la segregació. Els rics viuen amb els rics. Els pobres viuen amb els pobres. I això encara consolida les diferències, unes diferències que ja han superat les fronteres de la ciutat estricta: aquesta tendència de segregació s’ha escampat per tot el territori. Amb quines polítiques cal afrontar-ho? En parlem amb el professor de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Nel·lo, especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori, i ex-secretari per a la Planificació Territorial durant els anys del tripartit. A parer seu, la segregació és alhora efecte i causa de desigualtat: “Aquells qui menys tenen i que, per tant, haurien de requerir més suport dels serveis públics, van a raure per mor dels preus en aquells barris on hi ha menys serveis públics o de pitjor qualitat.”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La taca d’oli de la segregació

Nel·lo explica que la tendència de l’increment de la desigualtat i la segregació és un tret comú a totes les ciutats europees i bona part de les ciutats del món. Els grups socials tenen tendència a separar-se sobre l’espai perquè la capacitat de decidir el lloc de residència depèn dels nostres ingressos i de l’accés a l’habitatge. Per això, els qui tenen menys diners tan sols opten a viure als llocs més barats. La qüestió interessant, per al geògraf, és que els qui més tenen també s’apleguen sobre l’espai. “Com que tenen tota la capacitat de triar, podrien anar a raure a qualsevol lloc”, però trien els barris més benestants “per a gaudir dels beneficis d’habitar entre els qui són com ells i de no haver de compartir els serveis públics amb d’altres”.

“La segregació és consubstancial al procés d’urbanització capitalista”, diu. Cerdà ja la mostrava amb la seva Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona. “En temps de Cerdà, la segregació encara era vertical. Gent amb diferents nivells d’ingressos residia en el mateix immoble. El pis principal ho era perquè hi vivia la persona principal, molt sovint, el propietari de l’immoble”, explica Nel·lo. Però Cerdà també identificava com la segregació anava especialitzant zones diferents de la ciutat. Avui, la segregació “ha fet un salt d’escala: ja no es reflecteix només dins l’edifici o en diferents barris de la mateixa localitat, sinó que es reflecteix a escala molt més àmplia, sobre àmbits metropolitans.”

Com descriu Nel·lo, “la segregació afecta municipis sencers, fins i tot eixos metropolitans sencers”. Els barris més acomodats i benestants de Barcelona comuniquen amb els seus afluents respectius a la rodalia; els més pobres i desafavorits, també. Però no és un fenomen exclusiu de Barcelona: “Si mires el mapa de la renda de l’àrea metropolitana de Madrid, veus com l’àrea metropolitana està pràcticament tallada amb un ganivet”. Al nord, els rics; al sud, els pobres. “A València, tres quarts del mateix”, apunta el professor. 

Com han de ser les polítiques per a reequilibrar-ho?

Nel·lo recepta dues menes de polítiques per a fer-hi front. Primer, les estructurals: “Si fem que els ingressos siguin menys desiguals, fem que la capacitat d’elecció d’uns i altres sigui més igualitària.” En segon lloc, les urbanes: “Si fem que l’habitatge sigui més accessible, també”. Les solucions estructurals, segons ell, tenen a veure amb la regulació del mercat laboral, els ingressos salarials, les taxes o l’herència. Quant a les urbanes, s’han de basar sobretot en la rehabilitació i l’accés a la llar. “Si fas habitatge més assequible i el distribueixes de manera més igualitària per la ciutat”, diu Nel·lo, pots reduir la segregació. Si millores les condicions dels barris perquè la qualitat dels serveis no sigui tan desproporcionada entre uns llocs i uns altres, també. 

La clau d’aquestes polítiques és l’escala: “Si diem que la segregació ha saltat d’escala, les polítiques per a fer-hi front no poden tenir només escala local.” Nel·lo lloa, per exemple, el pla de barris de l’Ajuntament de Barcelona, “gairebé una excepció a escala europea”. “En un període de vuit anys, hauran invertit 300 milions d’euros en els barris més desafavorits de la ciutat”, diu. Això es pot fer a Barcelona perquè és una gran ciutat, però com ho pot fer la batllessa de Santa Coloma, es demana? “Agafarà recursos de Singuerlín i els portarà al Fondo? Agafarà recursos de les Oliveres i els portarà a Santa Rosa? Ja es veu que això no pot ser”. Segons ell, “cal un mecanisme de redistribució més alt, a escala metropolitana, i si fos a escala catalana encara millor”.

La macrocefàlia de Barcelona

Barcelona pesa massa? Segons Nel·lo, no és tan clar com ho sembla a l’imaginari de molta gent. El procés d’urbanització de Catalunya va passar per un moment de concentració de població i d’activitat “que en el nostre cas arrenca al segle XVIII, es perllonga tot el segle XIX i arriba al seu punt culminant entre 1959 i 1975. En aquell moment, el 50% de la població de Catalunya va arribar a residir en el 2% del territori, l’antic territori de la Corporació Metropolitana”. Aquest moment de concentració ve seguit d’un eixamplament de les àrees urbanes i l’extensió de les xarxes de comunicació, que descentralitzen. “Això fa que avui Barcelona, sobre el conjunt de Catalunya, pesa menys que no pesava a començaments del segle XX”, explica Nel·lo. Aleshores era prop d’un 27%, ara és prop d’un 21%.

No passa tan sols en el terme estricte de la ciutat de Barcelona: “L’àrea metropolitana va arribar a pesar el 50% i ara pesa el 40%. La regió va arribar a pesar un 70% i ara és cap als dos terços.” Segons Nel·lo, la imatge d’una Barcelona més gegant que no pas és deriva del fet que “el moment d’expansió ens ha marcat tant que encara continuem pensant que creixem”. Avui, sigui com sigui, Barcelona tendeix a perdre pes respecte del conjunt del país, i “la vella distinció entre la Catalunya metropolitana i la resta és cada vegada més difícil de mantenir, per la mateixa regla que la distinció entre ciutat i camp és cada vegada més obsoleta”. El Pirineu, recorda, ja no és un territori rural, sinó de serveis, com el conjunt de la societat catalana.

Els perills de Barcelona per al catalanisme

Nel·lo ha escrit que la visió del catalanisme conservador respecte de la capital ha tendit a ser negativa. No sempre ha estat així, explica. “En temps de la Renaixença, el catalanisme tenia una visió molt positiva del creixement de Barcelona”, perquè “la ciutat reflectia la potència i la puixança” d’una societat en auge. “Això té un tomb en la Setmana Tràgica, quan es fa evident que la ciutat és certament un espai prodigiós per a la generació de riquesa, però que és un lloc perillós perquè en qualsevol racó t’hi pot sorgir una revolta”. I aquí s’engendra una desconfiança, molt sostinguda per tota una branca del catalanisme conservador. Per a ells, “la ciutat suposava la dissolució de l’ordre moral, de l’ordre social i d’un determinat sistema de valors que era el propi de l’Església catòlica i del catalanisme conservador”. En realitat, si la catalanitat ha subsistit, considera Nel·lo, és perquè ha tingut la ciutat. Si no hagués tingut la ciutat, Catalunya seria en tots els aspectes una Occitània.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?