Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”

L’educació, que mou ciutats, arrossega els peus de Barcelona per culpa de la desigualtat. Encara avui. Noemí Rocabert ha estat mestra al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i, després, durant prop de vint anys, directora de l’escola Mestre Morera a Ciutat Meridiana, fins que va jubilar-se fa dos anys. Coneix bé els centres d’alta complexitat. Rocabert es va criar a la Verneda, però anava a l’escola a Sarrià. “Eren mons paral·lels. Ara ja ho són; abans, multiplicat per mil”: mons que van mostrar-li contrastos i injustícies que també es poden combatre de l’aula estant. “Volia anar a fer de mestra en aquests llocs, volia crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per poder anar pel món i defensar-se”, explica Rocabert.

Arran de les eleccions municipals que es faran el 28 de maig, publiquem la transcripció d’una selecció especial d’episodis de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona. Avui recuperem la seva. Abans hem recuperat les converses amb l’antropòleg Manuel Delgado, el periodista Antonio Baños, l’experta en habitatge Carme Trilla i l’arquitecte Vicente Guallart. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

—Vau començar de professora l’any 1983 a la Mina.
—Sí. Vaig triar de fer-hi les pràctiques. D’ençà que sóc petita tinc una vocació per l’educació i pels sense nom. Vivia a la Verneda i anava a l’escola a Sarrià, però sabia que allò que hi havia més enllà de la Verneda també era Catalunya. Ho reivindicava i m’ho deia així: “Allò també és Catalunya!” I volia anar a fer de mestra en aquesta mena de barris. Els nens ho necessitaven.

—El contrast devia impactar, entre Sarrià i la Verneda.
—Eren mons paral·lels. Ara ja ho són. Llavors, multiplicat per mil. Quan jo era petita vaig veure construir aquests barris. La gent hi va anar a viure sense aigua corrent. Baixaven a baix a buscar l’aigua. Em va impressionar l’aclaparament que per a la gent autòctona significava tota aquella cultura que no es podia digerir. No ens en podíem empeltar, no hi havia transmissió cultural. No podíem assumir la seva existència i creixíem paral·lelament.

—I així neixen els guetos.
—Evidentment. En paral·lel és gueto.

—Aquesta experiència va ser el que us va fer decidir d’anar a la Mina a fer de mestra?
—Sí: m’intrigava molt i volia trencar-ho. Crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per a anar pel món, defensar-se, conèixer la cultura.

—Quin perfil d’estudiants i de famílies hi havia?
—Famílies gitanes. Molt empobrit. Famílies que havien caigut en la pobresa.

—I el perfil de professors?
—Els que hem patit la transició, i patit és una paraula molt lleu, vam arribar a fer de mestres sense eines i sense res. No teníem de formació ni les vocals per a treballar bé i desenvolupar la nostra feina en aquells barris. Era tot molt pobre i molt gris. El que era molt brillant és que tothom era molt entusiasta. Però no teníem gaire formació. Tot estava per fer. Tothom feia el que podia. No estàvem formats per a tot aquell atzucac.

—L’educació dels alumnes suposo que se’n ressentia.
—Totalment. El temps que hi vaig estar, a la Mina, entre el 1982 i el 1986, era una escola que era un caos. Recordo una mestra que venia de Lleó amb una mentalitat feixista. Un altre feia mètode Freinet en català i castellà. Jo feia immersió en català. En aquell moment, els partits polítics estaven molt efervescents. Comunistes i anarquistes es barallaven. L’adversitat era molt profunda i nosaltres teníem molt poca formació.

—En el moment de traspassar i anar a l’escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, on vau ser divuit anys, això ja us devia haver fet perdre una mica la il·lusió.
—No, no. Sóc força tot terreny. Després de la Mina encara vaig anar a unes quantes escoles. Cada vegada que canviava hi havia reptes: amb qui em trobaré, amb qui podré fer pinya, activitats culturals i festives… La festa és molt important, perquè arrela i subratlla les actituds per a la pau i per a conviure. Si no, tot és molt avorrit.

—En quin estat es trobava Ciutat Meridiana quan hi vau arribar?
—Tot per acabar. No hi havia ni clavegueram. Els carrers ja s’havien asfaltat, però encara s’hi construïa el metro. Els autobusos eren molt escassos i encara patien l’exclusió de Barcelona. Encara la pateixen, però és veritat que s’ha anat guanyant molt. Hi ha hagut una lluita per la dignificació molt important. Els claustres encara eren molt de la transició, i jo vaig arribar-hi quan hi havia un tomb polític. Però tenies la sensació que eres en una bicicleta estàtica, perquè per molt que pedalessis no canviava res.

—Una part d’aquesta sensació era el poc suport de les institucions?
—Òbviament. Això és el primer. Allà hi ha tant endarreriment d’ajuts i d’inversió… Quan es va crear aquest barri, hi va haver una injustícia i una exclusió molt profundes. Això s’ha de remuntar amb una visió que no s’ha tingut. I amb una voluntat que allò sigui Catalunya, per entendre’ns, que jo no ho he vist. S’hi donen quartos i es diu: “Ara farem això”. Però de debò de debò, no ho és. Potser és veritat que com que aquella gent no els vota… No ho sé. Però s’hauria de fer molt millor i amb molta més honestedat.

—Quins dels problemes que vau diagnosticar-hi aleshores s’han mantingut fins ara?
—La salut mental és un problema molt greu. Dels alumnes i de les famílies en general. D’infants, també. Hi ha molta falta d’atenció de salut mental dins les escoles. Jo ho he patit molt, això. Hi va haver un moment que em vaig demanar: “Noemí, què fas? Passes més temps contenint criatures que no fent gestions al teu despatx”.

—Els mestres havíeu de fer un paper més enllà del purament formatiu.
—Òbviament, sí. N’hi ha moltes, però la pregunta que et colpeix més el cor és: “Qui he de defensar? El nen que té una salut mental feble o el grup de 25 perquè puguin treballar?” Si aquesta criatura esbotza tot un grup de 20 o 25 nens… N’hi havia molt pocs amb la vida digna que voldríem per als nostres fills. Digna en el sentit d’estable, en pau, amb recursos materials i alimentació.

—El problema dels alumnes que poden sabotejar grups sencers, per la situació de la seva salut mental, diríeu que avui encara hi és, particularment als centres més desafavorits?
—Sí amb majúscules.

—I, tant com es parla de salut mental, no hi ha una xarxa de psicòlegs i d’acompanyament?
—Sí, hi ha el CESMIR. Però no tenen prou recursos materials ni hi ha una política seriosa de doblar-los o triplicar-los, que és el que s’hauria de fer.

—A banda els recursos i la connectivitat amb Barcelona i Catalunya, en quin estat físic es troben molts centres?
—Els centres han millorat. Quan es va aixecar l’edifici de l’escola Mestre Morera, originalment es va fer on ara hi ha l’escola d’educació especial Sant Joan de la Creu, que és un lloc molt ombrívol i molt humit. Es va reivindicar que la canviessin de lloc perquè hi toquessin més el sol i l’aire. I la van fer més amunt, gairebé dalt del turó. I aquella la van deixar per als nens d’educació especial. Imagineu-vos els paràmetres de les decisions polítiques que es prenien. L’escola Mestre Morera es va fer sense clavegueram. El primer president de l’associació de pares va tallar la meridiana amb una manifestació amb orinals i van aconseguir que se’ls fessin les obres. A banda, quan jo vaig arribar-hi, l’escola era plena de forats al sostre. En molt mal estat. Quan plovia, omplíem galledes d’aigua. I van trigar molts anys a fer les obres. Ara s’ha remodelat i està molt bé.

—Un altre dels problemes d’aquests centres, moltes vegades, és que com que hi ha molta immigració, sovint a mitjan curs arriben molts alumnes nous que n’alteren les dinàmiques.
—Exacte. Quan vaig ser directora, a partir de l’any 2005, era el punt més àlgid d’això. Constantment hi arribaven nanos. Amb el boom de la construcció de 1992, hi va haver famílies que van sortir del barri i totes les cases es van anar omplint de nouvinguts. Cada setmana entraven quatre o cinc nanos. Vinga, aules i més aules. Això és com un paper de vidre que ho desgasta tot, perquè no pots començar res, sempre has d’anar afegint nanos. Això obre moltes qualitats, perquè força una flexibilitat, una obertura i una capacitat d’acolliment impressionant. Però és un desgast. No pots començar res de nou. Cadascun d’aquests nens ve amb el seu bagatge, amb la seva cultura, amb els seus llindars de coneixement i instrucció. Tot el procés de dol que fan aquests nens mentre els ensenyem a llegir o escriure… Tot això és una bomba de rellotgeria.

—Sempre heu tingut molt present que, en tot aquest procés, la llengua catalana havia de ser al centre.
—Ui, sí! Cap dubte. M’ho crec i m’ho creia molt. N’estic absolutament convençuda, també per la meva infantesa. Havia anat a una escola on em van donar la llengua i tantes eines patrimonials. Anava al meu barri i veia que les meves companyes del cau no tenien res d’això. No havien anat mai a un museu, ni d’excursió. Tot era gris. I vaig dir: “Home, és que la cultura són els pilars. A veure, què s’ha de fer per a lliurar-ho als altres”. Estic convençuda que tots som iguals, però iguals en drets i en deures. Quan nosaltres els donem la llengua, els demanem que la parlin i que se la facin tan seva que puguin arribar a viure amb plenitud. No és allò de “ai, pobrets, els donarem el pa amb tomàquet i res més”. Aquesta actitud de donar sense exigir una reciprocitat és fer guetos més bonics i més bufons i amb un llaç rosa.

—El català ha de ser la porta a la societat on han arribat.
—És la clau i el pany obert. El català és la sang, és l’aigua, és el que ho fa créixer tot perquè és la comunicació. És el traspàs de cultura, de coneixement. És l’intercanvi. Quan nosaltres donem el català com a llengua materna de l’escola, diem que les llengües maternes de les famílies són igual d’importants. La diferència és que no és la vehicular de l’escola. Però com a llengua materna és digna i important com el català. Però som indígenes d’aquest país i volem que els altres visquin amb les mateixes capacitats que nosaltres. Els donem aquest patrimoni perquè ells el cuidin i el defensin i el respectin com nosaltres.

—La immersió lingüística ha funcionat, en aquesta mena de centres?
—Quan ho fas bé, funciona. No funciona quan no ho fas bé.

—Què vol dir no fer-ho bé?
—Mestres que parlen en castellà. Continguts fluixos. Jo he tingut molta por. Fer valdre el patrimoni de Catalunya com un valor per als altres és jugar-te-la. Tens aquella consciència que els pares poden venir a demanar-te explicacions o insultar-te i saps que a l’altra banda no hi tens l’administració. No hi tens algú que et doni el suport i la seguretat per a dir: “Endavant”. Sents un buit.

—El gran problema, doncs, en el cas de la llengua, com en la qualitat de l’ensenyament o de l’estat dels centres, ha estat una deixadesa absoluta per part de les administracions.
—Sí.

—A què l’atribuïu?
—Doncs, la mateixa por que puc haver tingut jo, potser també la tenien els qui eren més amunt i tenien unes responsabilitats polítiques concretes.

—Què voleu dir?
—Que no n’estaven convençuts i que tenien por del govern d’Espanya. I jo mateixa no he pogut defensar a l’escola el coneixement d’assignatures. Com es treballa la història? Per sort hi ha un projecte del Museu d’Història que es diu Patrimonia’m, que és fantàstic i ens hi vam abocar com lleones. Però és molt difícil, en aquests barris. Si no estàs en xarxa et mors. Un claustre petitet, de vint mestres, que intenta anar endavant amb tot l’entusiasme… és impossible si no tens una xarxa que t’ajuda. Necessitem pilars forts que ens puguin regar. Tot el desgast que implica treballar amb aquella tensió emocional ha de quedar compensat, rejovenit, amb un aire més directe, amb entitats que et puguin oferir un contacte més dinàmic amb el patrimoni.

—Parlant de patrimoni, expliqueu aquest projecte en què esteu ficada ara, que hi té bastant a veure.
—Quan vaig entrar a la direcció de l’escola Mestre Morera vaig tenir claríssim que hi faltava la cultura catalana. Era una escola que venia de la transició i, tot i que hi havia voluntat, amb la voluntat no es feia gaire res. Vam fer gegants, ens vam inventar una festa major, diades importants que ens connectessin amb el món. El Dia per la Pau, per exemple. Les festa major la vam fer oberta al barri: venia la colla infantil dels diables de Nou Barris, venien colles de castells. Buscàvem elements que connectessin amb registres catalans perquè, quan aquestes criatures anessin per Barcelona, diguessin: “Ei, com a l’escola.” Un registre molt important que ens connecta amb el modernisme és el trencadís.

—On el vèieu, el trencadís?
—A l’escola hi ha un passatge de gairebé cent metres i, en uns seixanta-set hi havia una paret de ciment que em cridava. Una de les meves lluites era superar la lletjor de la Ciutat Meridiana. El barri es va fer lleig per humiliar les persones. Urbanísticament és horrible i, pobres veïns, ells no en tenen cap culpa. Però els qui s’ho van pensar no s’estimaven gaire les persones. Són perfectes per a mantenir guetos. Per a tenir tothom tancadet. Una de les meves obsessions era superar-ho, i quan vaig descobrir la història de Vallbona pensava: “Aquesta història s’ha de transmetre.” Pensava: aquest mur seria una bona finestra perquè es pogués transmetre.

—I què vau fer?
—El projecte és un mural explicant el patrimoni de la comunitat amb la història de les famílies. De Catalunya o d’on sigui. Amb els teus plats i olles i rajoles, i els dels teus veïns, podem explicar la història dels nostres avantpassats, que ens aglutina i ens dóna sentiment de pertinença. Vam recollir olles i rajoles i un artista ens va fer la vinyeta de la història.

—Parlàveu de Vallbona. Un dels barris més desfavorits i més silenciats.
—Sí. Vallbona era de Sant Andreu, però van manegar-ho perquè fos de Nou Barris. Això, a ells els ha anat fatal. Als mapes turístics no hi surt perquè, pam!, queda retallat. Hi ha Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Vallbona és el que queda sota l’autopista. I allà és l’origen històric, amb el rec comtal i el mas del Baró, Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, un senyor de Barcelona que la va defensar a ultrança, que el van capturar i es va morir a Burgos. Vallbona té una història molt tendra perquè hi ha passat tothom: ibers, romans, grecs. S’hi feien els maons que després servien per a fer l’Eixample de Barcelona. Hi havia tres bòbiles que alimentaven i van fer créixer l’Eixample. Tot això són cordons umbilicals que ens uneixen i ens fan sentir part de la construcció de Barcelona. Dono les gràcies a Antoni Gómez, un senyor de Vallbona que m’ho ha explicat tot.

—…
—Això no existeix. Em fa molta ràbia que hi hagi aquest desconeixement volgut. Felip V, per escarment, va fer enrunar la casa d’aquest baró. Anys més tard, la seva família va fer-la aixecar igual, on era abans. Més o menys on ara hi ha l’estació de Torre Baró. Porcioles, quan va fer la Meridiana, tal com va eliminar moltes altres coses, va eliminar això i no en va deixar rastre. El senyor Antoni Gómez va anar a l’escola allà, s’hi va casar, i allà hi ha tota una vida, fèrtil, amb horts, amb un rec preciós on la gent es banyava. Era la medul·la de Barcelona.