Oriol Marquet: “El gran problema de mobilitat a Barcelona és la integració metropolitana”

Com canvia el nostre comportament segons l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara investigador al Grup d’Estudis de Mobilitat, Transport i Territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per desplaçar-nos. No és igual viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer de vianants del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una “mixticitat” d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una ciutat de cinc minuts

Marquet explica que Barcelona és una de les urbs on més funciona el concepte de “ciutat dels quinze minuts”, que descriu la tesi que, en aquesta estona, les grans ciutats han de tenir la majoria d’activitats i necessitats cobertes a una distància assolible de manera sostenible. “Quan aquesta ciutat no existeix, i si no tinc a quinze minuts a peu ni un forn, ni un cinema, ni cap dels meus amics, com puc demanar a la gent que faci un transport sostenible? Tenir la ciutat dels quinze minuts és el pas zero per a construir hàbits de transport més sostenibles”, diu. Barcelona ja fa molts anys que planifica l’urbanisme en aquest sentit, explica. La distància entre els mercats municipals de barri, per exemple, s’ha configurat seguint aquesta filosofia. De fet, explica Marquet: “Si mirem només el municipi de Barcelona, la ciutat dels quinze minuts ens queda petita; som la ciutat dels deu minuts i en alguns barris, dels cinc.”

El problema és que sovint fem trampa perquè la radiografia l’hauríem de fer a l’àrea metropolitana, que, de fet, ja funciona com una ciutat encara més gran. I, a escala metropolitana, hi ha diferències: hi ha ciutats molt ben equipades en la mateixa línia, com Sabadell, Terrassa o Mataró, però “entremig hi ha tot un interstici de municipis de baixa densitat on aquesta ciutat de quinze minuts no és que no hi sigui, sinó que és llunyíssim”. Aquesta és la perspectiva que cal agafar: “No hem de mirar què es pot fer a l’Eixample, on ja no cal invertir en aquest tema. S’ha de jugar a diversos nivells.” A parer de Marquet, no és realista considerar que certes ciutats de trenta-cinc minuts han de passar a ser de quinze –tal vegada ni tan sols és convenient–, però transformar-les en ciutats de vint-i-cinc minuts ja ens farà avançar en termes ambientals. No cal canviar tota la morfologia metropolitana, però barri a barri es poden anar fent passos per a millorar la proximitat.

El desafiament de la integració metropolitana

Però aquest model també sol rebre la crítica que, si tots els barris tenen de tot, la gent que hi viu es reclourà dins els límits de cada petit nucli i correm el risc que s’aigualeixi la gràcia d’una gran ciutat: la interacció entre la diversitat. Marquet creu que això no passarà perquè als humans no ens agrada la monotonia, sinó provar coses noves. De fet, diu, els veïns de Gràcia, de Ciutat Vella o de Sants no han format guetos, i es continuen movent d’una banda a una altra. Barcelona, diu, és la prova que aquesta amenaça no es compleix, perquè és una ciutat molt interconnectada. La crítica que sí que admet, en canvi, és que la distribució dels llocs de feina és el punt dèbil de la ciutat dels quinze minuts –perquè les feines més interessants han de ser un punt exclusives i no hi pot haver un hospital de primer nivell a cada barri. A ell, en tot cas, li sembla bé un sistema en què, de tots aquests desplaçaments diaris, el de la feina sigui una excepció una mica més llarga. La cosa important és concentrar la resta.

El gran desafiament dels anys vinents en termes de mobilitat, segons Marquet, és la integració metropolitana. “És el gran problema que té Barcelona, en el fons”, en aquest àmbit. Hi ha massa entrebancs competencials i de diners; com ara, que, quant als trens de Rodalia, l’ajuntament no hi té ni vot ni gaire veu. Les polítiques de mobilitat, diu, com la retirada del vehicle privat –que ha de continuar endavant– serien més fàcils de gestionar si es progressés també més enllà del municipi de la capital. “Les millores incrementals no han de ser al centre de Barcelona i prou. Els altres municipis també n’han d’anar fent perquè la mena de desplaçaments que ara com ara només es poden sostenir venint a Barcelona es puguin cobrir dins de cada municipi o de cada comarca”, diu.

La distribució dels equipaments

Quant a la distribució de les activitats, una estratègia que l’ajuntament ha emprat sovint a Barcelona ha estat plantar grans equipaments culturals en barris de renda baixa o d’alta complexitat demogràfica, com si això hagués de facilitar l’accés als veïns que hi viuen. A Marquet li sembla una recepta de mirada curta, i que la majoria de vegades que s’ha dut a la pràctica ha fallat. “Poses la Filmoteca al Raval, esperes que això tingui un efecte i que t’estalviï altres polítiques contra la segregació”, diu. El principal problema que hi veu és que “hi ha molta diferència entre els habitants habituals del barri i els qui vénen aquí puntualment a visitar aquests equipaments”. La resposta és complexa, perquè sembla positiu que aquesta mena d’activitats siguin en llocs cèntrics i accessibles. La solució implica uns altres canals, com ara, unes polítiques d’habitatge i d’integració més socials.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”