Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”

L’economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) té una mirada optimista sobre Barcelona. Diu que la capital se n’ha sortit, una cosa que no era pas tan clara fa uns anys. Ell mateix diu que ha viscut “dos moments en què semblava que Barcelona era morta”, i ara, en canvi, troba que la ciutat té oportunitats daurades per a ser una de les primeres d’Europa. El darrer mandat, Puig va ser durant tres anys regidor del grup d’Esquerra Republicana, encapçalat per Ernest Maragall, i ho va deixar per ser secretari d’Afers Econòmics de la Generalitat, on coordina la gestió dels Fons Next Generation. Amb la vida política ja fora de l’àmbit municipal estricte, Puig va tenir temps per a condensar reflexions urbanes a l’assaig La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), publicat l’any passat. En aquesta conversa a Santa Eulàlia, debatem i repassem amb Puig les idees que exposa al text, on repassa què hem fet malament, què hem fet bé i proposa què podem fer millor a partir d’ara.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La força dels barris i la força de la ciutat

Puig es va criar a Castella, però va arribar de ben jove a Sarrià i d’aleshores ençà ha esdevingut un barceloní de cap a peus. El barri, diu, ha canviat molt. Quan ell hi arribà, “hi havia unes pageses que venien verdures al carrer, el mercat era ple de gent a banda i banda de les parades, la gent parlava d’anar a Barcelona”, encara acostumada a la vella condició de poble. El Sarrià que Puig recorda tenia un ambient diferent, encara rural, i amb molta personalitat. “Ara és un barri de Barcelona i el mercat és més aviat buit”, explica, i s’hi veuen tot de canvis ocasionats, sobretot, per les millores del transport. “Els carrers de Sarrià eren plens de cotxes. Ara hi ha una part important convertida en zona de vianants. Ha millorat molt. Ara hi ha places molt agradables”, diu. L’inconvenient que hi troba és que ara hi ha en marxa “un procés de gentrificació enorme, no sols pel que fa als habitatges, sinó també pel que fa als habitants”.

Hi fa vida, per exemple, molta gent de Pedralbes, que hi compra i hi passeja, perquè “a Pedralbes no hi ha res”. “A Pedralbes no hi ha mai ningú passejant, tot i que intuïtivament diries que és un lloc agradablíssim per a passejar. Hi ha poca gent, pocs cotxes, poc verd. Aquesta mena de barris no agraden, no tenen interès”, descriu Puig. Segons l’economista, Sarrià té els ingredients que fan atractius els barris de Barcelona i que segueixen les petjades del barri somiat per la influent urbanista Jane Jacobs: cantonades freqüents, verd i molta barreja de classes socials, edats i edificis. “Aquesta barreja és el que fa més atractiu un barri”, diu Puig. Ara bé: ell mateix alerta que això no pot convertir Barcelona en una ciutat de barris, un al costat de l’altre, amb la seva activitat interna i independent. Una ciutat d’èxit i funcional requereix mobilitat de barri a barri. “Els habitants s’han de desplaçar. No hi pot haver un hospital d’alta complexitat a cada barri”, apunta. “És molt desitjable que els veïns comprin els queviures al seu barri. Que hi treballin és una utopia.”

La virtut barcelonina de reinventar-se

Per sobreviure i prosperar, diu Puig, “una ciutat ha de tenir coses molt atractives que són molt específiques” d’aquella ciutat. Això també val per als llocs de feina. La majoria, explica, són comuns a totes les ciutats. A tot arreu hi ha taxistes, perruquers, gent que té un bar. Ara bé, “els llocs de feina importants són els que es dediquen a oferir serveis a gent que viu en altres ciutats”. En ciutats petites, això depèn de vegades d’una sola fàbrica, o d’una explotació minera o de pesca. Puig diu que un dels avantatges de Barcelona és que aquesta part de la ciutat que ofereix serveis fora ha anat canviant. “Quan la ciutat es va industrialitzar, aquesta mena de feines eren tèxtils, fabricants d’indianes”, per exemple, i després “Barcelona s’ha anat reinventant periòdicament”. “Barcelona continua essent la capital d’un país industrial, però a més a més és una ciutat turística. I ara s’està convertint en una ciutat d’start-ups, empreses tecnològiques”, diu.

L’esperança de Puig en Barcelona beu d’aquesta capacitat de renovació. Ell es revolta contra el pessimisme cronificat. “Ja he viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta. El meu pare em deia que als anys quaranta i cinquanta molta gent creia que Barcelona no aixecaria mai més el cap. Als anys vuitanta, amb la crisi del tèxtil, de l’automoció i dels electrodomèstics, semblava que capital i país se n’anaven a l’aigua”, recorda, perquè Barcelona era una capital industrial i va trontollar. “I ens n’hem sortit”, celebra.

Tenir les idees clares

Malgrat tot, fa un avís. Les ciutats grans van fagocitant les ciutats mitjanes. Barcelona es menja les capitals de comarca perquè els ciutadans que abans es desplaçaven puntualment a Solsona o Manresa ara troben els mateixos serveis a la capital del país. A Barcelona comença a passar-li el mateix amb Madrid. Per això, Puig alerta que hem de pensar quina ciutat volem i posar-nos d’acord per construir-la a partir d’ara. “La política estatal és el Gran Madrid i això ens perjudica, però nosaltres no hem tingut les idees clares.” En posa un exemple: “Ara que fallen, ens preocupem dels trens de Rodalia. L’any 92, quan es va repensar tot, no es va pensar en els ferrocarrils. No vam pensar en Rodalia, i encara menys en els regionals”. I ara? “Ara mateix no pensem què passarà a Catalunya si el 2050 tenim deu milions d’habitants, dels quals set seran aquí”. Cal espavilar-se.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”