Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”

Gairebé és impossible parlar de les infrastructures que necessita Barcelona per a ser més pròspera sense tenir en compte Madrid, que amb el seu centralisme altera tot el mapa de la península. Com afecta, tot plegat, encara avui el sistema ferroviari de Catalunya, els ports o les carreteres? Segons Mateu Turró, catedràtic d’Infrastructures del Transport i del Territori de la Universitat Politècnica, a Catalunya li manca “un planejament de les infrastructures fet amb mentalitat de país”, cosa que inclou les que s’han de fer els anys vinents i, a més a més, una revisió a fons de les que ja existeixen. Si la planificació fos pensada per afavorir una Catalunya forta políticament, les necessitats foren bastant diferents de les que tenim ara. La raó, diu, és que, fins ara, “el model radial que s’ha anat aplicant ens ha condicionat molt”. Turró creu que de vegades tenim la mirada curta i petita. “Ens hem de plantejar, si som Holanda, què fem”, diu Turró. Sense rumiar el model de país, no serveix de res debatre sobre infrastructures.

Diu que és partidari “d’un creixement intel·ligent, i no del desenvolupament perquè sí, del Hard Rock i aquesta mena de coses”. A parer seu, Barcelona ha de decidir primer si vol ser “una ciutat referent mundial en sectors d’innovació, tecnològics, en medicina” i després actuar en conseqüència, tot i que admet que no ser un estat independent posa molts bastons a les rodes. “El problema és que el creixement tradicional que hem tingut, què ens ha aportat, aquí? El producte interior brut ja creix molt menys que el de Madrid. A més, la riquesa dels catalans ha anat cap avall”, lamenta. La solució hauria de passar per repartir el creixement per tot el Principat. Turró considera que el model en què “només les grans ciutats podrien tenir pes al món” ha entrat en crisi, i ell és partidari d’apostar per les ciutats en xarxa, que es puguin comunicar bé i de pressa. Tenir cura de les ciutats mitjanes, diu, també ens ajudaria a mantenir el tarannà dels catalans en un moment de globalització desfrenada.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un front portuari de país

Turró apunta que un futur estat català hauria de tenir dos grans ports, el de Barcelona i el de Tarragona, que ell sempre ha vist com un gran port català amb dues bocanes que hauria de tenir molta coordinació amb València. “Sempre he defensat un front portuari català que aglutini tots aquests ports per especialitzar-los una mica i tenir prou massa crítica per a presentar-se als mercats internacionals”, diu. Aquesta noció de front és important, segons Turró, perquè el pes de cada port del país sembla poc rellevant si el comparem amb els grans ports orientals, per exemple. En canvi, si se suma el pes global dels ports de Barcelona, València, Sagunt i Tarragona, llavors el pes ja és comparable a Anvers, Hamburg o Rotterdam. “Barcelona té un paper important quant a gran porta d’entrada i de sortida d’Europa cap al Mediterrani”, diu Turró, i a parer seu l’objectiu seria aconseguir que arribessin a Barcelona els grans vaixells que vénen de la mar Roja, en lloc de fer la volta per l’estret de Gibraltar. “Ara mateix, això no passa”, diu.

El centralisme ferroviari espanyol empeny les nostres ciutats cap a Madrid i les aïlla entre si

L’entrebanc permanent dels trens

L’altra infrastructura en què es percep més la concepció radial de l’estat que Madrid imposa són els trens, i no tan sols en el corredor mediterrani –que el professor remarca que no és únicament un corredor ferroviari. La línia més important de l’estat espanyol, diu Turró, hauria de ser la que uneix València i Barcelona, i entre les dues grans ciutats del país “no tenim ni alta velocitat ni un transport de mercaderies correcte”. Tampoc entre Barcelona i Montpeller no és complet el circuit d’alta velocitat, perquè a l’estat francès no li interessa. Un dels problemes de la xarxa de trens, avui, segons Turró, és que no s’adapta ni a les necessitats de la gent ni a les necessitats de l’economia del país. Quant als trens de rodalia, ara que sembla que la gestió es transferirà parcialment a la Generalitat, Turró alerta que passarà una mica com amb els ports. S’avançarà poc, pronostica, i el problema continuarà essent “de la nostra capacitat de gestió i decisió”.

Aquestes consideracions a banda, Turró alerta que sovint es canten amb massa entusiasme els beneficis del tren. Ell considera que no serà la solució exclusiva. “El ferrocarril és una tecnologia del segle XVIII, que ha anat evolucionant però continua tenint el mateix grau de llibertat que tenia llavors, que és un grau endavant i endarrere, no pot anar més enllà i té unes dificultats tècniques extraordinàries, de pendents que no pot acceptar, etc.”, diu. Els trens, diu, tenen moltes possibilitats on hi ha molta gent que vol anar d’un punt a un altre, però “tota aquesta xarxa que es va fent a Espanya és un disbarat extraordinari”. A més a més, diu, les obres sempre són molt cares. L’explicació perquè s’insisteixi tant en el ferrocarril es deu al fet que és un sector amb molt de poder polític per la quantitat d’empreses públiques i constructores que s’hi dediquen.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”