Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Barcelona és una ciutat costanera, una ciutat que sempre presumeix d’haver-se obert a la mar i al món, però segons Marina Monsonís, els barcelonins tenen poca cultura de mar. Poc coneixement de què hi ha sota l’aigua que els envolta, de com n’han de tenir cura i de com se’n poden servir. Monsonís, que es defineix com una “artista especialitzada en cuina de barri en el context de la crisi ecosocial”, és de la Barceloneta, de família de pescadors, filla d’un estibador, i ha vist ben bé de dins estant com el coneixement culinari del seu barri s’ha anat evaporant, atropellat per la ciutat i la cuina modernes.

Monsonís, molt present en l’activisme social per mitjà de l’art, porta els tallers de cuina del MACBA, forma part de la cooperativa d’art la Fundició, col·labora amb Conserves Litorals –un projecte de Cultura Viva i l’Ajuntament– i la cooperativa La Chalmeta. Avui, a Santa Eulàlia, parlem amb ella de la seva Barceloneta, de la cuina situada, de la sobirania alimentària i de com podem, com a ciutat i com a consumidors, tenir més cura del nostre entorn i del nostre menjar. Podeu escoltar l’episodi a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Els Jocs Olímpics, la Barceloneta i la destrucció d’un món

Rere la desaparició de la vella Barceloneta, amb un dia a dia i una cultura molt més basats en la relació amb la mar, hi ha un gran esdeveniment històric que són els Jocs Olímpics de 1992. Llavors van desaparèixer els berenadors, empassats per la marea de la modernització urbana. Ara “allò s’ha convertit en un no-res. És una espècie de no-lloc. Allò tenia un caràcter, s’hi creaven unes relacions. Era un lloc turístic, però de turisme de Barcelona, de gent d’altres barris, de més amunt.” La literatura amb què es va embolcallar aquesta transformació no satisfà Monsonís: “Es deia que Barcelona s’obria a la mar. Jo sempre dic que s’obria però es desconnectava. La connexió amb la mar no és torrar-se al sol. N’hi havia una de molt més profunda.”

Aquesta desconnexió s’ha infiltrat en el model vigent de la cuina i la restauració. Monsonís esmenta la contradicció que ara es parli tant de quilòmetre zero, perquè allò sí que era realment un sistema de quilòmetre zero. “Tu tenies un restaurant davant la mar i el peix venia de la mar. Hi havia una relació directa amb la mar i ara tenim l’Hotel Vela.” Per a combatre aquesta despersonalització galopant, en el camp que coneix millor, la cuina, Monsonís proposa d’aplicar el coneixement de “la cuina situada”. El concepte, que defineix el coneixement del teu entorn, prové de les comunitats indígenes, que són “les grans guardianes d’aquest coneixement connectat”. A Collserola, la cuina ha de ser diferent que no pas a la Barceloneta.

Això vol dir conèixer la tradició pròpia i conèixer l’entorn natural, però també la composició social de cada lloc, de cada barri. “La Barceloneta d’avui no és la de fa quaranta anys. Avui hi ha gent d’origen paquistanès, indi, marroquí, senegalès”, diu Monsonís. “Aquestes persones també tenen un coneixement preuat”, que beu de la seva pròpia tradició, i que avui també forma part de la Barceloneta. En canvi, ni la cuina catalana ni la que aporten els migrants no acaba omplint els restaurants, sinó que s’omplen amb productes de moda, amb ingredients exòtics. “Ara vas a la Barceloneta i t’hi trobes paelles congelades i cuina espanyola i marinera però que no és d’allà”. El canvi de model que Monsonís reclama també és econòmic i social.

El menjar dels pescadors de Barcelona

Monsonís explica com el món dels pescadors s’ha anat transformant a Barcelona. Fins i tot la cuina de ranxo, que s’ha anat perdent. “La cuina de ranxo aprofitava recursos molt bàsics. La gent no tenia calés i és una cuina molt senzilla de fer, que aprofita el peix descartat”, explica, recordant com li han explicat que cuinava el seu besavi. “La cuina de la Barceloneta ve molt de València. Es feia servir molt l’all, el pebre vermell… Una vegada un pescador em va dir que la primera vegada que havia vist julivert va ser per la televisió.” Monsonís recorda tenir-ne una visió romàntica, com si els pescadors endrapessin cada dia un suquet, que amb el temps se li va anar desmuntant. L’última vegada que va demanar què menjaven uns pescadors en alta mar li van parlar de llaunes de tonyina.

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?