Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”

El periodista Marc Piquer passeja compulsivament per Barcelona. Troba racons amagats, visita barris poc mediàtics, s’entaula en restaurants que no surten a les guies. Ho retrata i ho comparteix al perfil de Twitter amb què el reconeix la gent, Barcelona Singular. El va activar fa més de deu anys, a proposta del seu cunyat, el periodista Carles Capdevila, mort el 2017. Abans tenia la casa plena de retalls de diari sobre la ciutat; però ara la seva dona li ha prohibit de guardar-ne més a la casa de les Corts on s’han traslladat. Diu que això de voler conèixer Barcelona de pam a pam li ve de petit, de l’acte rebel d’escapar-se de casa per descobrir gent nova i coses noves i, de fet, hi ha un punt de rebel·lia en la seva relació amb la ciutat. Ara, tot i que la continua trobant tranquil·la, hi percep una tendència a l’incivisme que voldria que s’esmenés.

El desconeixement dels barris

La seva primera parada, de jove, va ser Ciutat Vella, que llavors trobava el lloc més interessant de la ciutat perquè hi havia una barreja que no acostumava a veure enlloc més. I aquesta màgia urbana de tenir la diferència a l’abast se li ha entaforat a la personalitat: “M’estimo molt Lleida, però em sento molt més identificat amb altres metròpolis, digues-li Madrid, digues-li Nova York, digues-li París, perquè és el que s’assembla més a la meva ciutat i a mi em fascina.” Barcelona s’hi assembla com més va més, diu. La multiculturalitat que trobava de petit a Ciutat Vella ara és per tot arreu. “Les onades migratòries que hi ha hagut durant tot el segle XX han conformat unes altres Barcelones que són un valor afegit”, afirma. 

Piquer, que l’ha pentinada pam a pam, com escrivia Alexandre Cirici Pellicer, té la sensació que “els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”. “Amb prou feina sabem el barri on vivim. Si féssim una enquesta, la majoria de gent no sabria dir el barri on viu”, explica. Barcelona té més de setanta-tres barris, perquè en aquesta xifra –la que consta oficialment– s’hi compten agrupacions de barris com un de sol. “Hi crec molt, en els barris”, diu Piquer. “No en tenim setanta-tres, ni vuitanta, ni noranta, sinó cent cinquanta o potser dos-cents”. Tenir en compte les fronteres espontànies dels barris, segons Piquer, és important per a la cohesió social, perquè és més fàcil fer-hi comunitat que no pas a gran escala, en tota la ciutat.

Aquest desconeixement entre barris, Piquer diu que és el preu que paguem per intentar-nos assemblar a una gran metròpoli. També perquè la ciutat tal com la coneixem és molt nova, i “fins fa quatre dies, Barcelona l’enteníem encara com Ciutat Vella i l’Eixample”. I no cal dir que ara que les fronteres urbanes s’han difuminat i la Gran Barcelona inclou també l’àrea metropolitana, aquest desconeixement encara és més agreujat. Segons ell, cal començar pel propi barri. L’odissea que hi comença no té final. “Barcelona és tan espectacular que no s’acaba; no s’acaba ni el teu propi barri”, diu Piquer. Però el problema també és, és clar, el temps: “Tenim poc temps per a descobrir la ciutat, perquè tots anem com anem, però jo m’ho plantejo com un viatge”. “Bé que busquem experiències, quan viatgem. Per què no fer-ho a la ciutat on vivim?”, es demana.

Cansar-se del barri

Durant dinou anys, Piquer ha viscut al barri de la França Xica, al Poble Sec. “El Poble Sec és un barri de classe mitjana baixa, gent humil, modesta, treballadora. També la França Xica, però sempre ha estat una zona més tranquil·la, més residencial”, explica. De fet, la França Xica no pertanyia inicialment al Poble Sec, perquè era una zona molt dispersa i desorganitzada. L’ajuntament va encarregar un projecte d’urbanització que anava molt més enllà de la França Xica actual, però com que no el van completar, el nom va anar lligat a l’adjectiu. Quan ell hi va arribar, l’any 2004, hi havia molts problemes de drogoaddicció. “Com en molts altres barris de Barcelona”, aclareix, “una altra cosa és que fos més visible en barris pobres, on la gent no es punxa a casa seva”. 

La degradació del barri es va superar amb l’organització veïnal, les festes populars i els sopars al carrer; a banda que el Poble Sec va ser un dels primers llocs beneficiats per la llei de barris aprovada pel tripartit. Però la cohesió social a partir de la integració, segons Piquer, “s’està perdent a Barcelona”. Ara, cansat de l’incivisme, que “hi ha calat molt”, però també del turisme i de la gentrificació que ha anat despersonalitzant l’espai, se n’ha anat de la França Xica i viu a les Corts. Al seu antic barri, diu, s’hi hauria de fer “una certa discriminació positiva, de posar-hi molt l’ull, de tenir-hi molta cura”, perquè hi ha coses que no s’hi resolen bé. Una és, recorda, la pèrdua del català en molts punts de la ciutat.

La deixadesa amb el patrimoni

Piquer també critica que a Barcelona no hem tingut prou cura amb el patrimoni. Parla, de fet, de deixadesa institucional. “És un problema gros per a tothom”, diu: “Ara una de les grans mancances en l’àmbit patrimonial a la ciutat, probablement per falta de gent que s’hi pugui dedicar, és que no està prou ben actualitzat el catàleg del patrimoni arquitectònic”. Lamenta que sembla que ja no hi hagi prou inspectors ni prou arquitectes municipals per a controlar què passa amb els edificis protegits, i hi afegeix: “Imagina’t què passaria si, a més a més, els demanéssim un control sobre tots els edificis que per la raó que sigui no s’han protegit mai i s’haurien de protegir.” La seva conclusió és que cal molta pedagogia perquè la gent valori els carrers, els monuments i els edificis, i que el mateix problema de l’incivisme hi va estretament lligat.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”