Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”

L’arquitecte Josep Miàs (Banyoles, Pla de l’Estany, 1966) diu que l’escolten més a l’estranger que no pas a Catalunya. Miàs va ser associat d’Enric Miralles durant més d’una dècada, i ha treballat molt a fora, amb projectes i classes al Regne Unit, Itàlia o Alemanya, però també a casa –per exemple, amb la recuperació del centre històric de Banyoles. A més, ha estat professor de projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i del Vallès. En aquesta entrevista explica que, a parer seu, la ciutat comença a recuperar el tremp que havia perdut aquests darrers anys. “La lliga de les grans ciutats es juga a petita escala i a gran escala, i la gran escala semblava que s’havia oblidat”, diu. Ara torna a detectar un equilibri entre les grans idees de ciutat i les petites operacions centrades en el ciutadà a peu de carrer.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un problema arrossegat de manca d’ambició

És la primera vegada en molt de temps que veu aquest canvi de paradigma. Durant la seva carrera, ha tingut més aviat una relació distant amb les dinàmiques del seu gremi a la ciutat. Primer, als anys noranta, en plena eclosió del Model Barcelona. “Llavors, amb l’Enric ens sentíem una mica fora d’aquell model de ciutat, teníem la sensació de ser a la perifèria”, explica. Era una qüestió de tarannà: trobava a faltar aquí una cultura més contestatària, menys obedient amb els marcs del debat i amb les directrius oficialistes, més innovadora i transgressora. “Nosaltres miràvem de donar sempre una resposta diferent i de posar damunt la taula més preguntes que respostes, fins i tot posant en dubte els enunciats”, diu. Allà ja, malgrat l’entusiasme de l’època i la presència d’arquitectes que qualifica d’impressionants, malgrat tot, ja hi havia la llavor d’un problema que s’ha anat arrossegant.

Després de l’esclat de la crisi financera del 2008, Miàs troba que aquest problema tan estès de manca d’ambició encara es va consolidar. El missatge polític que receptava austeritat i contenció es va barrejar amb l’expressió arquitectònica hegemònica, a parer seu. D’aquí “va venir tota l’onada d’una arquitectura molt centrada a aparentar, a fer la sensació que tot era de baix cost i de poca sofisticació”, explica. Els grans projectes van perdre prestigi, es va posar de moda un vocabulari específic de la sostenibilitat que errava el tret. L’estil que en va sorgir, amb una certa idea de ser de baix cost, diu que no tenia recorregut per a resoldre problemes ni per a dissenyar les infrastructures que necessita una ciutat més enllà de l’escala domèstica. Li sembla que no hi ha hagut prou valentia. “Hem de projectar Barcelona a cinquanta anys vista encara que el present sigui incòmode per al veí”, diu.

Així i tot, es declara un enamorat de Barcelona. No tan sols per l’afecte personal que hi té, sinó per l’esperit que, a desgrat de tot això, continua mantenint viva la ciutat. “La gran qualitat de Barcelona és que és un lloc de laboratori. És de les poques ciutats on et pots equivocar. A Venècia no et pots equivocar. Ja està feta. A Barcelona hi pots assajar, equivocar-te o millorar. Encara és a temps de fer-ho més. Encara pots tirar a terra el Maremàgnum, deixar-lo sense edificis i veure el mar. Encara podríem bombardejar algunes zones de la ciutat i encara podem aixecar alguns altres edificis que estan per venir”, reflexiona.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
• David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
• Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
• Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona