Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els Jocs Olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de tan oberta com està a l’exterior i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb qualsevol obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa, però no sap exactament què”, explica. L’única alternativa que s’ha presentat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Però, segons Bel, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La crítica d’un model massa dirigista

Bel critica que el model que mirava d’implantar Colau era intervencionista i dirigista, i volia “tenir controlades les relacions socials i, si podia ser, les econòmiques”. La preponderància en el debat que, aquests darrers anys, ha tingut aquesta proposta ha aprofundit en un dels problemes de cultura política que ell detecta a Barcelona: que debatem sobre coses que la resta del món no debat i no debatem sobre aquelles coses que la resta del món sí que debat. De la regulació de fluxos internacionals de compra i venda, per exemple, se’n parla sense tenir en compte que intervenir-hi –diu l’economista– significaria, probablement, haver de sortir de la Unió Europea, perquè el moviment de capitals és una de les quatre llibertats essencials. “Ningú de la Unió Europea discuteix això, tret que es vulgui fer com el Regne Unit”, diu.

Com encarar una obertura que no minvarà

Immersa en aquesta obertura global i en un canvi tecnològic accelerat que no minvaran, Bel considera que Barcelona hauria d’entendre que les grans ciutats –també les que no són capitals d’estat, com aquesta– es definiran per la seva posició respecte de la innovació i de la seva capacitat d’atraure treballadors dels sectors innovadors. En canvi, diu, a Barcelona, en lloc de discutir com atraiem gent qualificada, incidim massa en la imatge dels expats. Sobre l’efecte que tenen els professionals d’altres països que vénen a viure aquí amb un poder adquisitiu molt més alt que no pas els autòctons, Bel diu que “aquest problema el tenen Londres, París, Madrid, Milà o Berlín; tota ciutat que té èxit té aquest problema”. Bel també demana de diferenciar expats i nòmades digitals –que s’estan aquí tan sols una temporada, treballant a distància– i diu que, d’aquests segons, n’hi ha molt pocs.

Una part del problema és que “hi ha gent que ha nascut o crescut dins la ciutat, o que hi viu, que no pot competir [amb els expats] en qualificacions” quan es crea oferta de salaris alts. “Vénen expats perquè aquí no hi ha gent formada. Ara, preveure la formació és heretgia. Aquest és un dels problemes que tenim: la inconsistència”, diu. En aquest sentit, caldria que les administracions preveiessin la mena de qualificacions –no pas professions– que caldran en el futur, i considerar propostes, com un pla de xoc per als barris més desafavorits que no envien joves a la universitat. Això té un tentacle en el problema de l’habitatge, perquè aquest èxit crida gent que importem “amb un estoc fix d’habitatges dins el municipi de Barcelona i en certs barris”, i això fa augmentar-ne els preus. Però ell discrepa que la regulació de lloguers sigui cap solució i defensa, sobretot, construir més.

L’àrbitre ja ha xiulat el final

Bel va publicar fa gairebé quinze anys l’assaig Espanya, capital París (la Campana). Hi denunciava els efectes de la capitalitat de Madrid a l’estat espanyol i una política ferotge de centralisme. Ara, Bel desmenteix el mite que la competició amb Madrid encara estigui en joc. En termes de PIB per persona, que és, a parer seu, la xifra que compta, Madrid ja va avançar Barcelona als anys seixanta, i al conjunt de la demarcació de Barcelona als anys setanta. La cosa venia de lluny. La primera raó és que, a partir dels anys vint, quan l’economia de serveis va agafar força, Madrid va perdre el desavantatge que tenia fins aleshores, que era la dependència del transport terrestre. L’altra raó, explica Bel, és “l’actitud centralitzadora econòmica deliberada des de fa moltes dècades”. “No sabem què hauria passat si l’estat no hagués estat jutge i part”, diu. Sigui com sigui, “això és un partit de futbol que ja fa temps que s’ha resolt”.

I com és, doncs, que malgrat tot han aguantat, Barcelona i Catalunya, juntament amb el País Basc i Navarra? “Perquè aquí hi ha hagut una dinàmica pròpia, molt vinculada a l’obertura a l’exterior, que ha fet l’economia menys dependent de la dinàmica de Madrid. Això ha fet que aquí hi hagi hagut més intel·ligència, més capacitat de manufactura, més exportació, prou dimensió per a retenir algun tipus de serveis”, respon Bel. Independència a banda, el problema de moment és que Madrid, en lloc de ser un districte federal o tenir un règim administratiu especial, és una comunitat autònoma, i això fa que pugui prendre certes decisions en matèria fiscal com si fos una autonomia més, i això desnivella. “Però el problema de l’efecte de l’acció econòmica és de l’estat, no de la comunitat”, rebla. Sobre la reforma del finançament pactada entre els socialistes espanyols i Esquerra, hi té poca confiança, i no creu ni tan sols que dugui cap crisi territorial més enllà de la retòrica.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”