Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el parc de les Glòries. Pot ser una manera de lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa sovint són envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.

El problema és que la fórmula no sempre és convenient, ni té l’efecte desitjat. De vegades, la sostenibilitat es fa servir com a pretext per a preparar processos d’especulació immobiliària i d’expulsió dels veïns. Anguelovski ha estudiat aquest fenomen, anomenat “gentrificació verda”: el verd que gentrifica. Com podem convertir les ciutats en boscos moderns sense discriminar i segregar? Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Millorar i expulsar

El concepte de gentrificació verda va néixer cap al 2010 als Estats Units per a descriure l’expulsió de veïns de parcs i jardins que es reformaven. Ho van observar a Austin, a Seattle, a Portland i a Nova York: quan es renovaven zones concretes amb més verd i millores en el transport públic, els canvis atreien gent amb més poder adquisitiu, els preus s’encarien i els qui hi vivien fins llavors corrien el risc d’haver-se’n d’anar. Una substitució poblacional progressiva amb l’excusa de la sostenibilitat. “Es tracta d’un fenomen de canvi demogràfic on, a cinc o set anys vista, veiem una baixada de veïns de classe obrera sense estudis universitaris, amb ingressos més baixos i també població menys racialitzada”, explica Anguelovski. Aquests veïns més pobres han de traslladar-se a zones grises, més exposades al canvi climàtic o a les onades de calor o a les inundacions per la pluja o la pujada de nivell del mar.

A Barcelona, hi ha casos molt clars d’aquesta gentrificació verda. Per exemple, els eixos verds del passeig de Sant Joan, de la superilla del Poblenou o del carrer Cristóbal de Moura, a Sant Martí. També en petits espais que eren per als veïns, com el Pou de la Figuera, o Santa Caterina, zones al voltant de les quals s’ha creat una bombolla immobiliària amb nous hotels i la reforma de pisos. El fenomen afecta sobretot les capes més vulnerables de la població, però casos com el del passeig de Sant Joan demostra que la gentrificació verda té tant d’impacte que, fins i tot, pot esquitxar les rendes mitjanes i altes. Anguelovski explica que hi ha ciutats nord-americanes on ara sospesen de fer molt més habitatge protegit per a funcionaris perquè dels barris més cèntrics se n’han d’anar fins i tot els bombers, els professors i els policies, amb sous correctes però no gaire alts.

L’aprofitament de l’especulació immobiliària

Sigui com sigui, no són pas els arbres ni les plantes que per art de màgia originen aquesta gentrificació verda: darrere hi ha unes dinàmiques d’especulació immobiliària, impulsades per empreses que s’adonen que hi ha una oportunitat per a fer negoci. Anguelovski parla de l’anomenat efecte anunci: tan bon punt s’anuncien unes obres de millora d’una part de la ciutat, “el motor immobiliari es posa en marxa amb la compra i la reforma d’edificis, com ha passat a l’Eixample”. Això passa per dos camins paral·lels: hi ha el sistema americà, “on directament hi ha grans empreses immobiliàries que financen les campanyes electorals” i on el pressupost municipal sol dependre de les taxes que es cobren per construcció; i aquí, en canvi, diu que la dinàmica és més senzilla, i amb la simple promoció de les reformes la maquinària ja engega, perquè les immobiliàries ja estan acostumades a aprofitar cada escletxa.

Tanmateix, la solució no pot passar per deixar de fer aquestes reformes: cal llevar gris de les ciutats i afegir-hi verd. El problema és que calen mecanismes compensatoris, sobretot polítiques centrades en l’habitatge. Anguelovski defensa, per exemple, el control dels preus del lloguer –que ella ampliaria als lloguers de temporada, com va proposar l’actual govern de la Generalitat, tot i que la mesura va caure pel vot en contra de Junts i del PSC. A banda, proposa de construir més habitatge públic i protegit, atès que menys d’un 2% del parc de Barcelona ho és, una excepció europea. També recorda que es podria multar els propietaris dels centenars de pisos buits que hi ha a la ciutat o bé recuperar habitatge de fons voltor i convertir-los en habitatge públic.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”