Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motlle de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, ha desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que Muñoz mateix va batejar com a “urbanalització” en un assaig del 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

Això ha passat de manera sistemàtica. Per exemple, els barris antics de les ciutats han convertit els seus carrers més atractius en aparadors de les mateixes botigues i franquícies arreu del continent. Al bell mig de moltes autopistes i carreteres han florit grans centres comercials –n’hi ha setanta a la demarcació de Barcelona. En punts dispersos del territori, hi ha urbanitzacions de cases unifamiliars estructurades de manera semblant. La clonació s’ha anat repetint a diferents escales: als barris industrials de primera generació, com el Poblenou, als fronts marítims i fluvials. “Tots aquests espais han estat un laboratori d’urbanalització. És una cosa molt pobra: jo voldria ciutats amb caràcter i no trobar-me el mateix una vegada i una altra. Això les fa absolutament predictibles”, explica. Aquest fenomen de rèplica va fer dispersar, a poc a poc, residències, infrastructures, llocs de feina, zones de lleure.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una urbanització ineficaç i que segrega

El creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona té coses en comú amb la metropolització de València, que va esclafar el vell sistema d’horta. El trencaclosques es va fer de manera irracional i ara costa molt d’organitzar bé. “Entre el 1985 i el 2005, a la província de Barcelona, el ritme de construcció va ser d’una casa familiar cada hora. En realitat, una mica més, 1,19: una casa unifamiliar i el jardí o la piscina de la següent. Aquesta dispersió de la urbanització ha dispersat, primer, la residència, després, la població i, després, tot allò que la població necessita: treballar, anar de compres, etc. És molt difícil planificar un territori si tens una voràgine constructora i uns processos d’expansió sobre el territori com aquests, fets de manera discontínua. Hi ha municipis que han generat un tipus d’urbanisme molt difícil de gestionar”, explica Muñoz. A parer seu, aquesta mena de processos d’urbanització són també molt ineficients, perquè causen regularment embussos de trànsit, dependència de l’automòbil i concentració de les emissions, i ha contribuït a consolidar la segregació urbana, perquè facilita la separació dels veïns segons la renda.

Les conseqüències d’haver trinxat la natura

Fins ara –malgrat els avisos dels experts solitaris o les entitats ecologistes que tot sovint posaven el crit al cel–, hem viscut fent veure que no passava res. L’exemple de les inundacions al sud de València ja no és pas un avís, sinó un problema que s’ha desclòs davant mateix dels nostres ulls. “El canvi climàtic –i la seva evolució recent, molt més agressiva–, ens posa davant del mirall d’una urbanització salvatge que no ha sabut respectar, llegir ni adequar-se als ritmes i a l’estat de coses de la natura”, diu Muñoz. “El problema és, en majúscules, tan clar com que hem urbanitzat territoris que no s’havien d’urbanitzar. No és assumible tenir un 15% de les àrees urbanitzades en zones inundables, com sembla que fa dues setmanes que hem descobert a Catalunya. No és assumible que tinguem 700.000 persones vivint en territoris inundables”, lamenta.

La virulència del canvi climàtic ha deixat obsolets els càlculs que preveien la probabilitat d’una catàstrofe natural, perquè ara es produeixen de manera molt més inesperada, amb una intensitat molt més difícil de preveure, a batzegades. El cas de les comarques del centre del País Valencià demostra que no hem d’estar preocupats pel futur, sinó pel present. “Això ja ho anem veient una mica, si pensem, per exemple, en el Glòria, o en les destruccions dels passeigs marítims del Maresme. I el mateix problema que tenim amb les inundacions el tenim amb el risc d’incendi. Tot el creixement d’urbanitzacions disperses, en molts casos, s’ha fet en zones molt properes al bosc, o literalment dins el bosc. Quan fèiem el balanç, quan pensàvem que urbanització és igual a progrés, no ens preocupàvem de posar en la fórmula del càlcul tots els impactes ambientals que generaven. I ara els assumim tots de cop”, sentencia.

La solució no serà pas “universalista”, diu, sinó que hi ha un bon feix de solucions específiques. “Si el territori urbanitzat és d’altíssima complexitat, no podem proposar solucions simplistes i unívoques. Poden servir en moments puntuals o en contexts concrets, però necessitem una caixa d’eines”, diu. Traslladar la població és un desafiament de gran envergadura i, de moment, poc probable, tot i que segur que s’haurà de fer en els casos més extrems. En uns altres països, les institucions opten per solucions a la inversa: si no es pot canviar la urbanització, es pot intentar que el riu es comporti d’una altra manera, per exemple.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”