Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– ara és visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023, 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant de les institucions com dels veïns, diu.

Segons Busquets, aquests darrers anys hi ha hagut un procés de sensibilització creixent envers la situació dels sense llar, i s’ha anat superant el vell prejudici que eren casos excepcionals, d’accidents socials. La crisi de l’habitatge –el preu del lloguer desorbitat a la ciutat, de 1.193 euros el mes de mitjana; el poder adquisitiu estancat, etc.– ha socialitzat el problema i ha ajudat molta gent a prendre consciència que “arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”, sobretot quan no hi ha una xarxa d’amics o parents on aferrar-se, com els passa a molts immigrants. Ara bé: aquesta sensibilització no ha anat acompanyada d’un esforç eficaç i transversal per a posar fil a l’agulla. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un gran pacte i més suport a les entitats

Difícilment es podrà reduir significativament el sensellarisme si abans no hi ha un gran pacte de país al qual s’adhereixin colors polítics diferents, administracions enfrontades i entitats socials. Si no, diu Busquets, entitats com Arrels tenen la sensació de començar de bell nou cada vegada que hi ha un canvi de govern. Aquest gran pacte, a parer seu, hauria d’incloure una uniformització dels protocols, més reserva d’habitatges de protecció oficial per a persones sense llar, o bé solucions temporals, com ara l’habilitació d’espais públics on dormir provisionalment. En tot cas, també és urgent de posar ordre al finançament de les entitats, de manera que “no s’hagin d’estar preocupant tot el dia de sobreviure” i professionalitzar molt més els qui s’hi dediquen.

Sigui com sigui, demana de trencar la dinàmica dirigista que tenen els governs respecte de les entitats socials. Els de dreta, diu, no hi treballen prou braç a braç perquè se les miren més caritativament: els donen uns diners i llestos. Als d’esquerra, de vegades, entitats com Arrels els fan nosa perquè abans volen controlar la gestió. “Tots dos s’equivoquen. Allò que cal, al final, és una col·laboració. L’administració és una màquina molt potent, però l’agilitat és pràcticament nul·la; i les entitats tenim molt poca potència, però, en canvi, som molt àgils”, explica. “Penso que les administracions volen que hi hagi clientelisme amb les entitats. Les veuen com a proveïdores de serveis, en lloc de tenir-hi una relació de tu a tu. No vol dir que hagin de fer allò que diuen les entitats, ni que n’hagin de prescindir. Hi ha d’haver col·laboració.”

Els efectes negatius del pla Endreça

Malgrat que experts com Busquets detecten aquest augment de la sensibilització, la pressió que reben els sense sostre en el seu dia a dia continua essent asfixiant. Aquest darrer any, el pla Endreça, impulsat pel govern de Jaume Collboni, els ha perjudicat greument. “El pla Endreça és un PowerPoint, un títol que es dóna al fet d’aplicar les ordenances amb més contundència”, diu Busquets. L’enduriment d’ordenances de civisme, que ja s’aplicaven sovint de manera injusta als sense llar, ara es concreta en pluges de sancions i episodis d’amenaces i intimidació dels agents: multes, confiscacions de mantes i de pertinences, etc. “El deure del govern hauria de ser no pressionar unes vides que ja estan prou estressades. Si poses en marxa el pla Endreça i dius ‘pitgem l’accelerador’, la vida d’aquestes persones s’estressarà molt més”, observa.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”