Estanislau Roca: “Ara sembla una utopia, però el cotxe autònom compartit serà el futur”

L’arquitecte Estanislau Roca, professor a l’ETSAB i ex-vice-rector d’Infrastructures i d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, on ara és catedràtic emèrit, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que voregen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, aquestes últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani.”

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Reconsiderar els desplaçaments dins la ciutat i fora

En la gestió metropolitana, és clar, el sistema de transport és bàsic, i en el cas de Barcelona encara s’ha d’esmolar –més enllà del problema d’eficàcia de Rodalia. El transport urbà ha d’afinar la seva relació amb la xarxa d’equipaments i de serveis, diu Roca: “Hem de repensar la mobilitat obligada de la gent que entra a Barcelona cada dia; hem de procurar que no hi entrin [amb el seu vehicle privat].” Un model interessant en aquesta línia és el de les ciutats nord-americanes –malgrat que les troba, sovint, perverses, quan hi prolifera el model de ciutat-jardí. Roca proposa d’encaminar-nos cap al model de Manhattan, en què molt pocs dels qui hi treballen però no hi viuen s’hi desplacen amb cotxe. Fan servir el sistema park and ride, d’aparcaments dissuasius: aparcar a l’entrada del perímetre urbà i, allí, agafar llançadores.

Un altre cas exemplar, explica, és el de Suïssa, on, per optimitzar tota la xarxa de transport, van fer l’estudi Railbus 2000, que conjuminava millor els horaris de tren, autobusos, ferrocarrils i la resta de mètodes. “Van treballar molt en la logística perquè la gent no s’hagués d’esperar mitja hora entre un servei i un altre. Això és bàsic”, diu. I a l’àrea metropolitana de Barcelona cada mitjà de transport encara funciona de manera massa independent. És qüestió d’anar confegint un mosaic de solucions, no n’hi ha pas una de sola. “Què més voldria, la gent que ve de Tarragona, que deixar el cotxe en un aparcament dissuasiu de franc, com als Estats Units, agafar un bitllet que el transportés a la plaça de Catalunya en un temps rècord i evitar les cues i la pol·lució?”, diu.

Roca, que en aquesta conversa amb VilaWeb exposa també com millorar la xarxa d’autobusos o la del metro, ha col·laborat amb el grup de recerca Cooperative Automotive Research Network (CARNET). Allí han investigat, també, les possibilitats del cotxe autònom del futur, que normalitzarà els vehicles compartits. “Crec que serà el futur. Ara sembla una utopia i això trigarà, però arribarà un moment que, si vols anar a casa teva, jo vull anar al despatx del meu fill, i uns companys amb qui no ens coneixem de res també necessiten un cotxe, compartirem vehicle. Es llançarà el missatge de demanda i et vindrà un cotxe que, amb intel·ligència artificial, farà el recorregut més lògic per a deixar tothom al seu lloc”, explica. “Així hi haurà molts menys cotxes que ocuparan l’espai públic”, rebla.

La filla de Montjuïc

Un altre dels objectes de recerca d’Estanislau Roca és la muntanya de Montjuïc, a la qual diu que Barcelona ho deu tot. És la mare de la ciutat. La trajectòria de la muntanya comença al miocè, fa milions d’anys, quan hi hagué un enfonsament tectònic de la placa litoral i Montjuïc es conformà com un illot. Durant tota l’època quaternària, els sediments que venien de Collserola i dels rius es van anar dipositant al pla de Barcelona perquè Montjuïc, com un tómbol a la costa, els va retenint. “Ens fa el solar, però després se sacrifica perquè l’home tregui de ses entranyes la pedra necessària per a vestir la ciutat. Si te’n vas a la ciutat gòtica, la històrica, i mires les parets, és ple de pedra de Montjuïc”, explica Roca. La percepció de la ciutat s’enfosqueix quan, a partir de la guerra de Successió, es consolida com un símbol de l’opressió. Ara, diu, ha arribat el moment que la muntanya trobi una nova relació amb la ciutat.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”