Els silencis electorals: “Semblava que cap dels quatre candidats no vivia a Barcelona”

L’era d’Ada Colau s’ha acabat. El resultat de les eleccions municipals, si no hi ha un tomb de guió rocambolesc, apunta un canvi de cicle. O més aviat “un túnel del temps, un retorn al passat”, com diu la narradora i assagista Mercè Ibarz. Al pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, Santa Eulàlia, hem recuperat cinc veus a qui havíem entrevistat per desxifrar què ha passat en aquestes eleccions: a més a més d’Ibarz, el periodista Antonio Baños, l’escriptor Adrià Pujol, l’experta en habitatge Carme Trilla i el filòleg Pau Vidal. Respostes més enllà dels resultats, dels guanyadors i els perdedors, més enllà dels programes oficials, més enllà de la cara estrictament institucional de la política. De què no s’ha parlat, als debats i a la campanya? Què cal fer a partir d’ara?

Antonio Baños: “Semblava que cap dels quatre candidats no vivia a Barcelona”

Segons el periodista i ex-diputat Antonio Baños, que acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), les eleccions han estat com veure “una hidra del maragallisme amb quatre caps”. La seva sensació és que “hi ha una candidatura única amb quatre noms”, que, amb diferències, “tots es poden avenir entre ells”. Baños critica la poca fertilitat dels debats oficials entre Xavier Trias: “Semblava que cap dels quatre candidats no vivia a Barcelona, o no sabia en quina ciutat era. Feia la sensació que parlaven d’un esperit de ciutat que no és el que patim i vivim els barcelonins.” A parer seu, hi ha una sensació de neguit i de temença, i això no es veia en els debats ni en la campanya. 

Baños detecta i descriu una percepció “d’agressió constant pel poder econòmic, pel turisme, pels expats”, afegida a “la incertesa en general sobre la vida a la ciutat”. “És bastant destacable la sensació de provisionalitat que té un barceloní, que no sap on acabarà vivint d’aquí a tres anys”, lamenta. Per això l’ha decebut la falta d’empatia que considera que han tingut els candidats. L’esperança és minsa: diu que la política institucional estava esclerotitzada i continuarà així. “L’única esperança és l’organització de la gent amb els moviments socials, les associacions de veïns, la gent que s’organitza en contra dels desnonaments o dels creuers o de la precarietat laboral. La política municipal renovadora passa per aquí”, acaba.

Mercè Ibarz: “Reacció desfermada dels patricis de la ciutat”

La cultura ha estat una de les grans desaparegudes dels grans titulars. Ibarz, que en l’entrevista a Santa Eulàlia ja criticava la descura de les institucions barcelonines, recorda que “la cultura és un espai de la vida política com qualsevol altre” i que no ha de deixar-se de banda. El problema, diu, és d’arrel. L’oblit ve per una manca de cultura política de base: “Si en les campanyes no es parla per res de les prioritats i les necessitats culturals, contribueixes a desfer la cultura política.” Cal recomençar: “Allò més prioritari és encarar l’habitatge, l’ensenyament i l’educació, l’atur juvenil i la sanitat”. Segons Ibarz, aquest n’és el desllorigador: “Quan les persones tenen les necessitats al màxim de cobertes, o quan van rectificant les polítiques socials que han destrossat tots aquests àmbits, tenen més opció de plantejar-se la cultura com un nodriment de tot.”

La lectura que fa de les eleccions és que hi ha hagut “una reacció desfermada dels patricis de la ciutat, que han posat en marxa els seus vassalls”. El missatge és que s’han fet fora les anomalies històriques: “Fora els dos octubres, el 15-M del 2011 i el Primer d’Octubre del 2017. Fora allò que les classes dominants, per dir-ho en termes clàssics, consideren que són anomalies que han hagut de suportar.”

Pau Vidal: “Hi ha una falta de consciència de la situació lingüística”

A banda la cultura, que hi va de fet estretament lligada, la llengua ha estat una altra de les qüestions amagades de la campanya. A Santa Eulàlia en vam parlar amb el filòleg Pau Vidal, que ens va retratar els problemes del bilingüisme asimètric i els canvis en el parlar barceloní. De llengua, diu, “no se’n parla pel motiu de sempre, perquè és sinònim de conflicte. Com que continuem encallats en la mateixa visió de fa quaranta o cinquanta anys, això no es resol”. Curiosament, no se n’ha parlat ni tan sols ara, que és moment de discutir “unes quantes mesures del Pacte Nacional per la Llengua, tot i que aquest pacte sigui una mica com la taula de diàleg, foc d’encenalls”, diu Vidal.

Segons el filòleg, l’eclipsi electoral del català es deu en bona part al fet que ningú no colla els polítics. “Hi ha una falta de consciència de la situació. La gran majoria del país no és conscient de com està la situació i, amb aquesta actitud, la retroalimenta.” El primer pas, sosté Vidal, és “començar a revertir el discurs probilingüista”: “Cal agafar el brau per les banyes. És una banya que fa mal, però l’hem d’agafar.”

Carme Trilla: “No s’ha incidit prou en la necessitat d’incrementar el pressupost públic en habitatge”

El silenci que hi ha hagut amb la llengua i la cultura no hi ha estat amb l’habitatge, que és una de les grans ferides urbanes i que ha estat molt present a tot arreu. Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, celebra que en els debats hagi estat “un tema estrella”. “Era previsible, perquè la situació de preocupació social és molt gran i això s’ha vist reflectit”, diu. En canvi, li hauria agradat “que no es fes servir l’habitatge com una eina de confrontació entre els grups”, i que s’incidís més “en la necessitat d’incrementar el pressupost públic en habitatge”, amb els candidats als ajuntaments fent pressió plegats a l’estat espanyol, que hi ha de posar les grans partides, i a la Generalitat.

Segons Trilla, la mesura més urgent a partir d’ara és: “L’aprovació immediata del pla territorial sectorial d’habitatge, que ara ens diuen que serà, segurament, al mes d’octubre. És el que donarà el tret de sortida, el que dirà que en vint anys ens posem al damunt uns compromisos que hem de complir. Ara mateix no tenim un horitzó.” La següent mesura haurà de ser d’establir un pacte nacional per l’habitatge.

Adrià Pujol: “És més fàcil ser independentista en un poble de 2.000 habitants que no a Barcelona”

La lectura de l’escriptor Adrià Pujol és que, en les eleccions municipals, sobretot a Barcelona, s’ha vist “el camí que hi ha entre ‘tots a l’aeroport’ i ‘anirà a votar el teu pare’”. “Fa quatre dies érem capaços d’anar tots a l’una, cap aquí i cap allà, i no dic que estigués ni bé ni malament ni que fos una mentida ni que no ho fos del tot, i ara tots cap a l’altra banda”, recorda. Diu que no s’esperava “una abstenció tan bèstia” i que l’ha sorprès “un cert infantilisme”: “Volem que ens ho facin tot. O tots a l’aeroport i que ens diguin a quina hora, o com que ens han enganyat, ara tots fora. Són uns extrems de poca maduració política, amb tot el respecte que tinc per l’abstenció.”

Pujol diu que una de les solucions és tornar a posar l’eix nacional al mig, perquè l’ha trobat a faltar. A Barcelona, no s’ha fet: “L’eix nacional, i qui diu l’eix nacional vol dir temes com la llengua, la cultura o la immigració, s’han tocat poc o gens, quan jo crec que haurien portat més gens a votar”, resol.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”