Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”

A Barcelona hi ha dèficits estructurals en l’àmbit de la recerca científica, tot i que de vegades hi ha qui ens vol presentar com una ciutat capdavantera. “El nostre sistema de recerca és una mica pervers”, diu el professor i investigador Pere Martínez Serra, de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). A Catalunya hi ha molt de talent, afirma, però també hi ha un problema de finançament, una burocràcia massa inflada, una falta de confiança en els investigadors, un desequilibri entre centres de recerca, i unes universitats empobrides. Ell mateix ho ha pogut comprovar, comparant el sistema català amb el dels Estats Units i Noruega, dos llocs on també ha treballat. “Tornar a Barcelona després dels Estats Units va ser com la nit i el dia”, explica. “Allà, quan algú ocupa una plaça per primera vegada, rep una dotació econòmica però també un suport logístic que permet de començar a investigar des del primer dia”. A Barcelona, en canvi, “comences a fer recerca amb una mà davant i una altra darrere”.

A parer seu, l’ecosistema científic català té tres problemes que s’encreuen i que el fan poc atractiu tant per als estrangers com per als investigadors autòctons. El primer és burocràtic: “Normalment, a les universitats, els hospitals, els centres de recerca catalans, hi sol haver moltes dificultats per a entrar-hi, si ets estranger”, explica. El segon és que en part funciona per capelletes, i això “el fa impermeable a l’entrada de gent” que ve de fora. No tan sols amb els estrangers, aclareix, “també potser amb algú que ve de la Universitat de Girona a Barcelona, o amb algú que passa de l’Autònoma a la central”. El tercer és de finançament: les nostres institucions de recerca no ofereixen prou diners perquè els científics hi romanguin o hi vulguin anar. Així i tot, matisa que no és necessàriament dolent que hi hagi catalans que se’n vagin a l’estranger. “Està bé que els catalans ens movem pel món i ens establim a totes les institucions capdavanteres del món. Perquè aquesta gent sempre té un vincle a casa i sempre hi ha un cert retorn”, diu.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

La sequera de les universitats

Tot plegat s’amuntega, però el problema més greu és potser la falta de diners, perquè ens fa poc productius i poc competitius. “Les nostres universitats són molt pobres, en general. Tenen un pressupost negligible per recerca, associat als departaments. La majoria de departaments del món anglosaxó amb els quals jo he tingut contacte tenen pressupost intern. En algun departament de la Universitat de Viena poden arribar 200.000 euros l’any per a fer recerca. Nosaltres, aquest pressupost, no el tenim. Tenim una cosa ridícula. 200 euros, potser. Per any. Suposo que cobreix les fotocòpies o si et vols comprar un llibre. No tenim un pressupost propi de recerca”, explica Martínez Serra. “Les nostres universitats, del punt de vista dels pressuposts de recerca, estan descapitalitzades. No hi ha peles.” Al món anglosaxó, compara, els departaments de les universitats tenen un pressupost que poden gestionar i una part d’aquest pressupost va destinat a ajudar la gent que entra. 

L’embranzida de la biotecnologia

El desert de la xarxa pública de recerca, a Barcelona, s’ha anat compensant en certa manera aquests darrers anys amb l’embranzida de la recerca en biotecnologia, impulsada especialment per les inversions privades. “Les coses van millorant. Fa vint anys, l’empresa privada dins la meva àrea, que és la biotecnologia o la recerca biomèdica, gairebé no hi era, i ara, en canvi, veus caliu. Veus empreses que surten com bolets”, explica Martínez Serra. Considera que Barcelona s’ha espavilat, amb aquesta qüestió. “Barcelona s’ha posat les piles i la gent també. Abans, l’investigador tendia a veure la seva carrera científica com una carrera fonamentalment acadèmica. Ara molts dels estudiants que tenim ni tan sols es plantegen de fer una carrera acadèmica. Els sembla molt més atractiu entrar en una empresa. És veritat: hi ha moltes empreses que són molt dinàmiques i que funcionen molt bé.” Els interessos públics i privats han confluït, a Barcelona. 

L’abandonament del sotabosc: un desequilibri

Martínez Serra també diagnostica un desequilibri entre els gegants de la recerca i els centres més petits, que situa com una conseqüència del llegat del conseller Andreu Mas-Colell. El professor creu que el llegat de Mas-Colell va tenir coses bones, com el programa ICREA, en què ell participa, perquè “va afavorir l’entrada de gent que fos una mica externa al sistema”, i la creació dels centres CERCA, com ara el Centre de Regulació Genòmica, l’Institut de Recerca Biomèdica, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’Institut de Ciències Fotòniques. La constel·lació CERCA va ser un intent de revertir els problemes que s’arrossegaven de falta de pressupost, amb l’ajut de la col·laboració público-privada: “Són una sèrie d’instituts que van néixer molt ben dotats. Amb pressuposts propis. Allò que dèiem que la universitat no té.” I explica: “Tradicionalment, el gran problema a Catalunya era que l’empresa no feia recerca. Suposo que encara ho és.” Ara troba que “aquesta cultura ha canviat una mica”. 

En canvi, la promoció d’aquests centres ha obert ferides. Hi ha un desequilibri. “El resultat d’aquesta inversió multimilionària en aquests centres de recerca ha generat un problema. És una tendència del capitalisme en general. Molt pocs centres són cada vegada més rics i hi ha una gran quantitat de gent que fa recerca, en departaments i laboratoris, que no són cada vegada més pobres però sí que estem a una distància cada vegada més gran d’aquests centres”, diu Martínez Serra. “Si mires la distribució de la inversió, hi ha una massa relativament gran de grups de recerca i de centres de recerca que treballen al límit i després hi ha poquets centres que treballen en unes condicions molt bones i molt competitives. Aquest és un problema. Hem generat un desequilibri molt gran entre la investigació tradicional universitària i aquests centres.” La solució, segons ell, és un punt mitjà. “A Catalunya li interessa tenir centres de recerca d’elit, però no hem de descuidar la resta. Si no, viuen al desert.”

Els dubtes sobre la Ciutadella del Coneixement

Martínez Serra tampoc no acaba de veure clar el macroprojecte per a reconvertir tota la zona del Mercat del Peix, a la Ciutadella, en un gran pol de recerca a Barcelona. L’Ajuntament i la Generalitat ho han anunciat amb pompa i circumstància: 45.000 m² amb una inversió de 104 milions d’euros. Ell està a favor de concentrar esforços perquè “la proximitat geogràfica sempre afavoreix la comunicació”, però té dubtes sobre la manera com es vol fer. “Molts d’aquests centres que aniran a la zona del Mercat del Peix són centres que ja estan situats en diferents llocs de Barcelona, en particular a dalt de tot de la Diagonal. Estan ben equipats, tenen infrastructures que funcionen, tenen edificis que han costat moltes peles. I dius, realment calia, en un país com el nostre, que té dèficits obvis de finançament general i de personal, remoure tot això? Moure gent i edificis i centres que ja estaven ben dotats i ben construïts?”, es demana.

“Tot això és molt a prop de la Universitat Pompeu Fabra”, diu, i la seva sospita és que “són, segurament, molt bons polítics i hi ha hagut consellers, com Mas-Colell, que hi han estat vinculats”. Considera que hi ha un biaix per a promocionar-la, “per a promocionar tot allò que passa al voltant seu”, perquè ha estat la nineta d’uns quants dirigents.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?