Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”

Barcelona és en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001, reeditat el 2019, Anagrama), un concepte que ha fet fama perquè explica, mitjançant un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Reconèixer els barris de Barcelona, tot i el canvi veloç

La meitat de la seva família era del Poblenou. L’altra meitat, de Gràcia. Dos barris que Guillamon troba avui molt transformats. “El Poblenou, que ara és tan ‘cuqui’, quan nosaltres érem petits era un desastre”, diu. “Era el barri industrial de Barcelona, estava molt estigmatitzat. Anaves pel món i, quan deies que eres de Poblenou, la gent mirava com volent dir: ostres, d’on ve, aquest paio?” A més a més, recorda que l’accés al mar estava tallat. “Era un barri que conservava molt la cosa industrial i no tenia el glamur que té ara. Això va trigar molt a canviar. Ha estat els darrers anys, perquè jo crec que ni en el moment dels Jocs Olímpics no va passar”, explica. El tomb comença quan Barcelona “es converteix en una mena de Rio de Janeiro estrany, i aleshores la gent valora anar a la platja i fer surf i anar amb patinet i aquestes coses, que no és precisament el projecte noucentista”.

De moment, encara reconeix el barri de la Plata, la part del Poblenou on va créixer. En canvi, se li fa molt complicat de reconèixer Gràcia, on se’n va anar a viure de jove. “Gràcia també trobo que ha empitjorat molt. La vida autèntica que hi havia quan jo hi vaig anar a viure ha anat desapareixent”, diu. Segons ell, s’ha convertit en un lloc molt menys interessant que no era. Abans, Gràcia era un poble. Un poble d’abans, matisa, perquè els pobles d’ara també han evolucionat. “A l’escala es coneixien tots els veïns i s’ajudaven. Juga el Barça i no tinc cadires? Anaves a la veïna, que era la senyora que tenia la lleteria de baix, i et deixava les cadires. Ara no coneixes ningú de l’escala. I a més a més hi ha uns pisos que intueixes que són turístics, però que fan veure que no”, diu. Guillamon troba que s’hi ha despersonalitzat la vida i “s’ha imposat aquest model de xerinola en què tot són festes i còctels”.

Un altre dels àmbits en què precisament ha canviat la vida barcelonina és el lleure. Guillamon recorda haver anat de copes fins a l’esgotament, però amb un ambient molt diferent. “Els llocs i les dinàmiques eren diferents, la societat no estava tan massificada, no hi havia tanta gent de pas”, recorda. A la Sala Bikini de Barcelona, per exemple, una de les parades habituals, “hi havia les infermeres que sortien de torn, els periodistes que tancaven les edicions dels diaris, els borratxos, naturalment, els balladors de salsa, els noctàmbuls empedreïts i alguns escriptors”. Tot això s’ha anat perdent, segons ell, també per dimissió dels participants: la gent es fa gran. “Els bars són generacionals. La gent s’enamora d’un bar, i aleshores aquell bar es converteix en el bar d’aquella època”, explica Guillamon. Però a parer seu, cal diferenciar entre les dinàmiques de canvi normals i el fenomen de “la població flotant de Barcelona”, de gent que està temporalment a la ciutat sense interactuar gaire amb les coses del país.

La interrupció de la ciutat: el fre de la renovació

Contra la idea que els Jocs Olímpics de 1992 van propiciar el progrés de la ciutat, Guillamon considera que el van aturar. En els entorns contraculturals, per exemple, “hi havia hagut uns anys molt potents de renovació de la ciutat als anys vuitanta”. “Amb l’entrada de Barcelona en aquesta dinàmica del gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es van introduir unes altres normes i unes altres maneres de funcionar i d’actuar”, i això va eliminar moltes coses. “Per això deia jo que era una ciutat interrompuda, perquè tenia una evolució pròpia i aquesta evolució s’havia interromput”, explica. Guillamon es reivindica perquè, al moment de publicar La ciutat interrompuda, l’any 2001, “hi havia una unanimitat de pensar que la reforma de Barcelona havia estat un èxit”. Ara diu que ha vist que es va quedar curt amb la crítica: “El que ha passat ha superat totes les previsions.”

Els canvis han arribat molt més de pressa que no s’imaginava. “Hi ha una crisi de desenvolupament del projecte dels Jocs Olímpics. La idea d’una col·laboració publico-privada es desequilibra, de manera que el poder públic deixa realment de dirigir l’operació” de transformació de la ciutat. Guillamon és moderat en la crítica que els gestors polítics municipals fan d’aquest fenomen: entén que “quan entres en una voràgine d’aquesta mena que ha entrat Barcelona, tot és complicat, perquè pots legislar o regular coses, però ets enmig d’un huracà”. De tota manera, diu, “tots tenim una mica la sensació que Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”.

L’escletxa nacional en la literatura sobre Barcelona

La literatura que s’ha fet a Barcelona i sobre Barcelona, segons Guillamon, “ha tingut la virtut de cridar l’atenció sobre aquest procés” de degradació. “Les poques veus discordants respecte als Jocs Olímpics eren d’escriptors. Eren els primers que van ser crítics o escèptics o que no s’hi posaven de cara”, recorda. Aquest paper de la literatura encara s’ha esbiaixat més aquests darrers vint anys. “Les crítiques s’han multiplicat, han estat cada cop més contundents i més generalitzades”, diu. Però també hi ha hagut el fenomen contrari: una literatura propagandística del model Barcelona: “Barcelona s’ha convertit en un producte, no només com a ciutat, sinó també com a un producte editorial”. “Surten aquestes novel·les sobre la història del Barça, l’Hospital de Sant Pau, la Catedral dels Pobres… Són llibres que converteixen la història de la ciutat en un producte.”

Segons Guillamon, per als autors que escriuen en castellà a Barcelona, és molt més fàcil fer novel·les urbanes realistes que no pas per als qui escriuen en català. La raó és que hi ha una tradició “que sempre és la mateixa”: “Si llegeixes La ciudad de los prodigios, o el Watusi de Casavella i llegeixes Miqui Otero, és el mateix. És una literatura que té una base realista que potser ve de Baroja, barrejada amb altres coses, però que bàsicament és això i que és molt consolidada i que a més està consolidada per una raó molt important que és que té públic.” És una tradició que “crea una altra història”. Paral·lelament, diu, “crec que hi ha una mena d’embarbussament dels escriptors catalans respecte a Barcelona, perquè Barcelona per a un català és un problema”, “perquè és una ciutat que és capital i que no vol ser capital, que ven el seu cosmopolitisme a costa de la seva identitat”.

En l’escletxa entre la literatura catalana i l’espanyola sobre Barcelona “hi ha molta lletra menuda” i no es pot generalitzar, aclareix Guillamon. Però sí que es pot identificar un desequilibri de fons. “Hi ha gent que parla de la seva experiència personal i a vegades la seva experiència personal no hi ha mai cap català. Això és molt freqüent. Quan escrius des de la perspectiva catalana, generalment és més permeable, mentre que el món castellà viu d’esquena a Catalunya, no els interessa gaire. Hi ha pocs autors que a vegades posen una frase en català, surt algú que diu una cosa en català, però diguem-ne que no funciona així”, resol.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?