Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”

“Viatgis mar enllà o de Sant Andreu al barri de Gràcia, la qüestió és la inquietud per a saber o per a decidir qui ets, l’impuls de pertànyer i de decidir on pertanys.” La periodista Júlia Bacardit acaba de publicar Un dietari sentimental, amb l’editorial Medusa. És un dietari transparent, ben escrit, que no amaga les coses per vergonya i que parla sense embuts ni ornaments sobre la seva vida amorosa. De fons, però, sempre hi ha Barcelona, i la gent que hi viu i com s’hi comporta. Bacardit és una barcelonina de soca-rel, de Sant Andreu del Palomar, que pateix per la despersonalització de la ciutat però que la vol heterogènia. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

El cosmopolitisme d’una ciutat que vol i dol

A Barcelona, diu, “és constant aquesta contradicció entre voler ser universal i voler ser ultralocal. Però crec que això és Catalunya”, Catalunya resumida en una sola idea. “Barcelona té vocació, per això no és provinciana del tot. No ho dic per tirar-li floretes: ho dic de debò. Té mar, és prou gran. Amb Gaudí ja es veu. Qui és aquest penjat que vol anar tan enllà? Mires la Sagrada Família i penses: ‘Ha fet una cosa diferent’. Diràs que és una mona de Pasqua, el que vulguis. Però l’ambició que hi ha darrere és molt gran. Per això Barcelona no pot ser provinciana i prou i sempre hi ha aquesta lluita”, afirma Bacardit.

L’autora comparteix la por per l’afebliment del català a la ciutat. Només escoltant els nens i els joves penso: “Que malament que ho tenim.” Però afegeix: “La por de la pèrdua de la llengua xoca amb una altra part molt important de la meva identitat, que és estar molt en contra d’allò que és molt homogeni, perquè em sembla massa avorrit.” Aquesta por és comprensible, segons Bacardit, però no hauria de convertir Barcelona en una ciutat rígida i estàtica. “Jo voldria que Barcelona fos la cosmopolita capital de l’estat català. Ningú no es demana si Nova York és massa cosmopolita o no és americana.”

Allò que sí que es diu de Nova York és que no és Amèrica, que no es pot confondre amb els Estats Units sencers. “Això es diu de totes les capitals. Berlín no és Alemanya. Madrid, en canvi, és bastant Espanya”, per això té un punt de provincianisme més gran que no pas Barcelona, tot i ser la capital d’un estat. En canvi, el punt feble de Barcelona és un altre. “Nova York és la ciutat de l’oportunitat i això fa patriota qualsevol. Això, a Catalunya i a la resta de l’estat és impossible. No vas a Barcelona pensant: ‘Com em folraré.’ Alguns immigrants ho poden explicar. Aquí no fas pasta. Pots anar vivint però no hi ha prou oportunitats econòmiques.”

La hipocresia amb la immigració

La desconnexió amb la immigració, per exemple, és un reflex molt clar d’allò que separa Barcelona de l’ideal cosmopolita, tal com es va vendre a final del segle passat. En la disgregació ètnica i cultural hi ha un cert interès polític. “Els partits ho veuen claríssim. Truquen a les portes de totes les comunitats d’immigrants. Tots. Perquè saben que s’ha de fer això. Que està totalment fragmentat. Saben que entre aquesta gent n’hi ha que tenen dret de vot i els venen la moto a veure què. Però ho saben perfectament, que no hi ha cohesió.”

Si els mateixos polítics els tracten així, “són comunitats que tenen, de cop, interès a continuar essent comunitats, en lloc de passar a ser part d’una sola comunitat molt heterogènia”. “En lloc d’això –diu–, els polítics van a les comunitats i reforcen aquesta idea del multiculturalisme banal que mai no dialoga.” “Es tendeix a la hipocresia ideològica”, lamenta Bacardit. “La gent troba que és més important dir el missatge adequat que no pas aturar-se a pensar què en pensa de debò, d’aquest tema, fins i tot tenir-hi interès genuí pel que hi ha. Si la immigració ens interessa, enriquim-nos. T’interessa? T’ho has mirat?”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?