Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”

Avui hi ha vint-i-tres embarcacions de pescadors en actiu al port de Barcelona. L’any 2009 n’hi havia gairebé el doble. Aquests darrers anys, s’ha confirmat una davallada que ja feia dècades que durava. Cristina Caparrós, química de formació, va deixar estar la seva carrera en biotecnologia per fer d’armadora de l’Òstia i continuar el negoci familiar. Ara és una de les escasses supervivents de l’ofici a la capital. En aquesta entrevista explica que la depredació econòmica que amenaça la pesca a tot arreu és especialment veloç i difícil a Barcelona. Té la sensació de resistir constantment davant un còctel explosiu: el preu del lloguer, que expulsa sistemàticament els veïns de la Barceloneta, la manca de facilitats perquè els joves tinguin interès a dedicar-se a la pesca i el munt de paperassa que ha d’omplir. “Abans els mariners, els pescadors o els estibadors podien viure prop del port. Ara, quan has de viure en una ciutat com Barcelona del salari d’un mariner, les coses es compliquen”, diu. Això té efectes difícils de compensar.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Pensar el futur

Som en un punt d’inflexió. “Som en un moment en què hem de decidir què volem ser de grans i quin model de pesca tenim. Jo espero que els meus fills puguin continuar menjant peix de les nostres barques, fent una canana o una gambeta blanca un dia normal sense haver-s’hi de deixar mig sou. I espero que pugui ser un model viable per a la ciutat, que sigui un orgull per a la ciutat, que la ciutat senti que és una part important del seu ADN. Però som en un punt d’inflexió, de molta dificultat, en què les coses s’han de moure, i no ens ho posen fàcil”, lamenta. Caparrós critica la hipocresia que es parli d’obertura a la mar, després dels Jocs Olímpics, o d’economia blava, darrerament, i que, en canvi, es doni l’esquena als pescadors. A parer seu, hem de triar entre dos models: convertir el port en un parc temàtic amb un operador turístic que munti un grapat de peixateries falses, o lluitar per fer viable i sostenible la pesca.

Caparrós creu que les possibilitats de fer viable la pesca requereixen que, els anys vinents, s’inverteixi molt més en formació que no pas en infrastructures per al port. Tots els ports d’occident, diu, han fet processos semblants per a repensar-se. “Ara tenim barques preparades, amb eines cada vegada més selectives, cada vegada es pesca millor, es respecten les vedes, es fan plans d’ecogestió, es respecta moltíssim el medi, es parla moltíssim amb científics… I moltes vegades no és una cosa dels diners i prou, sinó de la gestió”, diu. Per exemple, per justificar la manca de cursos formatius al sector, les administracions solen adduir que no hi ha prou demanda per a dedicar-se a la pesca, però Caparrós els demana que s’ho mirin a l’inrevés: si es recuperen els cursos de formació professional polivalent, es donarà una sortida a molts joves. En col·lectius com el dels manters, per exemple, hi ha molts pescadors que ho eren als seus països d’origen i que, aquí, no s’hi dediquen perquè no els posen prou facilitats.

La gentrificació de la Barceloneta

Un dels elements més esgotadors de treballar en la pesca al port de Barcelona, explica Caparrós, és la gentrificació del barri de la Barceloneta. No vol romantitzar el record que en té de petita, perquè encara té al cap el salnitre que l’acompanyava quan sortia de l’aigua o que havien de posar cartells al cotxe: “No em robis, que sóc del barri!” Tanmateix, llavors era un barri cohesionat, com un petit reducte en què una nena podia passar molt de temps al moll, envoltada de gent que coneixia, jugant amb les xarxes o als bars de mariners. Se’l mira amb dolcesa i el continua trobant un barri bonic, però, amb l’arribada del turisme en massa, tot això s’ha anat evaporant: “Ara és molt difícil fer-hi una xarxa. Cada dos anys se’n van quatre o cinc persones de la classe dels meus fills perquè els pares no troben feina o el lloguer és massa alt. Lluitem des d’on podem: des dels comerços del barri, des de les places, des del moll, amb els estibadors… Però cada vegada és més difícil”, diu.