Closcadelletra (CDXXXVIII): Negre zebrat de llamps

M’ha pegat una idea enfollida que vull escriure.

Tot d’una.

Em mor de ganes de fer un llibre titulat Repertori de Delicadeses.

I com així t’ha sortit així?

Perquè enyor les subtilitats, les finors, els punts sensibles, els detalls, les elegàncies, els bons usos, els refinaments…

Tot això que es perd en el món d’ara, tot això que s’ha perdut.

Voldria posar-me en “Mode delicadesa” amb els meus contemporanis, és demanar massa?

I a més a més crec que en aquests temps nostres (?), més que mai, la delicadesa té alguna cosa de revolucionari, de molt avançat, de bondadós i d’intel·ligent alhora.

Potser hi podria posar com exordi al text repertorial una frase de Nietzsche que s’avé a la perfecció amb el meu estat d’ànim, escolta.

Le charme qui combat pour nous, l’oeil de Vénus qui aveugle et fascine nos adversaires mêmes, c’est la magie de l’extrème, la séduction qu’exerce toute chose extrême: nous autres, immoralistes, nous sommes les extremes…

(L’encant que lluita per nosaltres, l’ull de Venus que encega i fascina els nostres mateixos adversaris, és la màgia de l’extrem, la seducció que exerceixen totes les coses extremes: nosaltres, els immoralistes, som els extrems…)

També aquesta frase de Maupassant a Bel-Ami em pot ajudar a entendre’m, a entendrir-me.

Ces frissons froids que donnent les immenses bonheurs.

(Aquests calfreds gelats que donen les felicitats immenses.)

Em sent com l’amic Tchouang-tseu quan em diu: El viatger perfecte no sap on va; el contemplador perfecte ignora el que hi ha davant els seus ulls.

Les muntanyes a l’enfront del meu estudi amb un cel color de cel puríssima sense ni un núvol em fan pensera: la fixesa aprofundeix el moviment, la cúpula celest m’evoca tresors perduts, el passat aixeca el present, la història es revela, el fantàstic s’explica, la justícia no va de feina, la trama de les mutacions no s’atura mai.

Dolors, guerres, desmais, agrors, gemecs, crisis de nervis, pèrdues de veu, sospirs, amargors, malenconies, leucorrees, tossines, grunys, angines, mal d’ous, fogots, denúncies, males vibracions, escorcolls, refredats comuns, zumzeigs d’acúfens, l’or del temps, l’spleen, l’embrutiment, cistitis, els enfadeïments, la inoculació d’estupors profunds, els embarassos falsos, les irritacions, les acrimònies, les ganes, les traïcions, els avortaments, les compassions, les llàgrimes, les insaciabilitats, les desesperacions, les pertorbacions cícliques, els vestigis, les desmemòries inacabables, les ofegors, les ràbies, les passions fixes, les luminescències de l’enyor, els sacrificis rituals, els sil·logismes desmoralitzadors, els fems, les acideses, les hores sense cap coratge, els cucs i les seves pessigolles insinuants, els melodrames, l’esperit de negació, les cavalcades pel desert d’amics, la carronya d’alguna il·lusió morta, els desficis, les singularitats químiques, etc.

Tot això és el que ells volen.

Per què contar als altres el que ells no viuen i no senten, no veus que creuran que ho fas per emprenyar-los o humiliar-los?

Revís els meus carnets de notes, no sé què hi ha: blocs de paisatges, plans de situacions, somnis, invents, frases de combat. “El gran problema: sortir del bla-bla-blà!” “No es tracta de fer la mitja sinó de riure de bon de veres. Es tracta de tenir la força per mirar el que descobreix el fet de riure.” “Voldria que els pèls del meu pinzell escollits per ser animals pensadors tinguessin les tres perfeccions: poesia, cal·ligrafia i pintura com els meus mestres xinesos.” “Més de la meitat de la meva vida s’ha esgotat, som un vell, tot sol, estudii mentre que defora crida el vent de la nit, les perles que cauen de la ploma no poden trobar adquiridor, idò deixem que s’escampin entre les vinyes.”

Em passejava entre les vinyes de sus-suaquí amb els pàmpols rovellats que feien aigües amb totes les oxidacions marronoses i daurades de la tardor.

Em venien projectes al cap: agafar el català, portar-lo de tornada, donar-li un altre relleu, una nova dimensió sonora, agafar-lo en bloc, desenclavar-lo, reprendre’l per tots els costats en la seva llibertat. Per això l’havia de veure des de fora com en un viatge a la lluna. I de més lluny si fos possible, en l’antimatèria, en els forats negres, en el buit, en les galàxies, en el Big Bang. Una follia?

Sabies que el paper dels llibres amaga àtoms desconeguts, la tinta secreta de partícules invisibles?

Fa un ventijol gelat i cauen devers mitja dotzena de fulles dels ceps damunt la terra humida de les darreres pluges on creixen a les totes les males herbes.

Sembla que arriben temps més difícils.