19.10.2024 21:00
|
Actualització: 21.10.2024 13:30
Tanca els ulls!, diu el místic de la Nit obscura. Sent el que passa al teu cos! Ningú accedeix a la nit a través de la llum. No dóna ningú la benvinguda a ningú si ja està discutint, que no sigui amb ell mateix. En la profunditat necessites profunditat. A la nit no cal llum. No es passa de la meditació al raptus si l’ànima no rebutja el llenguatge i si la carn, estimat, i els seus sis sentits no es despullen de tot en el silenci.
Em fa molt de bé llegir Joan de la Creu després d’uns dies d’activitat social múltiple.
Aquest matí d’una tardor difícil sent l’estat de propiocepció animal, aquesta impressió viva de cos que unifica al seu voltant l’existència sensorial, molt esmicolada.
Som una ànima onírica menys lligada al grup que el subjecte de la llengua.
Independent i lliure de la sensació de mi mateix.
Joan de la Creu em recorda també que vivim la nostra vertadera vida en la via passiva.
Literalment: en lo pasivo.
Quin gust entrar en l’espai de la divagació!
Record que, en els meus cinc o sis anys, el padrí Biel, al vespre, quan anava a colgar-me, em deia: demà dematí et cridaré molt prest per anar a veure l’alba.
Aquelles paraules em produïen una gran alegria, una pau que feia que quan venia mumare per donar-me la besada de bona nit ja em trobava somiant.
Abans que la nit acabàs ja caminàvem tira-tira per un senderol foraviler cap a les terres muntanyenques de Can Moranta, mentre pel cantó d’orient veiem quasi sense témer-nos-en com pujava molt a poc a poc una claror difusa.
En arribar al mirador, del Xoric d’on dominàvem el poble i els encontorns, ens aturàvem i seiem una estona davall un castanyer gegantí i el padrí em demanava: Tens cent pessetes? Jo, nerviós, li deia que no. I ell responia amb cara de poc amics: Idò ets un vagabund.
Tot d’una em venien ganes de plorar. El padrí em mirava amb desaprovació, agafava una branca, es treia el trinxet i amb molta manya em feia un bastó per errar a la ventura com ell anomenava al fet d’entrar en les quarterades del seu bosc i veure entre els brancatges com el cel es tornava d’un color vinós, després com de cop s’esgrogueïa i al final els raigs del sol feien ombres damunt el nostre deambular atzarós.
El bastó gegantí del padrí Biel era excavadora, llança, granera, serra, fuet. Durant hores remenàvem davall les fulles, tallàvem les falgueres, removíem les molses, aixecàvem les branques de les mates a la recerca d’esclata-sangs, múrgoles, gírgoles, peus de rata, blaves i trompetes de la mort un poc viscoses, que jo agafava amb delit.
Tots aquells tresors fràgils i gustosos el padrí els estotjava dins la senalla d’anar a caçar bolets amb molta de delicadesa perquè no es fessin malbé.
Quan teníem el cabàs ple el padrí Biel deia amb veu solemne: Ara podem quedar en el vague.
Em va costar molt captar aquella extraordinària formulació.
El vague era un partir pur, adrecerat, sense topologia, atòpic, indecís, sense camí, asocial, allò que lluita políticament contra la tirania en l’esperit: no prendre posició, ni en el pensament, ni en la llengua, ni en el temps, ni en l’espai, ni amb la societat.
No prendre posició és més que errar. És més que anar d’aquí allà. És no estar ni aquí ni allà.
És no estar ni present ni perdut.
Totes aquestes savieses em regurgiten en la vellesa, inesperadament, són emocions de la infantesa increïblement vives.
Vaig aprendre amb el padrí que el mot forma es troba en el centre de la paraula transformació.
La forma transforma les forces en albes, boscos, mars, muntanyes i, sobretot, en aquells bolets deliciosos.
Ara, quan acaba la nit, els mots surten com els meus cants dels ocells que comencen.
Una pal·lidesa il·lumina la pàgina.
Un color hemorràgic sura per l’aire.
Una pluja de llum envesteix les paraules, imparable, de bon de veres, plena d’esdeveniments, de bon de veres.
Cada alba és una sortida.
