Closcadelletra (CDXXVIII): Com si fos un espill d’invisibles

Només l’emoció perdura.

Per què hi ha tantes de raons per a la inquietud?

D’on surt aquesta violència quotidiana que com un fantasma ple de cossos assassinats recorr el planeta i que de cada vegada més em volen fer pensar que és normal?

I com funciona aquest rodar històric en què esclata el temps i la consciència clàssica a favor d’un present feixuc i obscè amarat d’una desil·lusió col·lectiva?

Amb aquesta velocitat en si mateix no hi ha temps per res, em sent dins una motorització general del cos i el pensament.

La intrusió en els individus d’una energia desesperadament agressiva, aquest rancor que ataca per totes bandes, les noves tiranies que surten com virus, van de debò?

Sent com si les frases sortissin del no-res com espasmes respiratoris.

I aquesta barbàrie de base que apareix quan menys l’esperes i et sacseja i et deixa blau, estormiat, sense forces per res?

Mir un revell que guaita en les pedres d’una paret seca i algunes passes enllà toc una estepa amb les fulles gomoses amb dues floretineues color de rosa que m’anuncien que la mar és a prop.

La salobror em deixondeix del xubec amb calitja i pensaments de plom d’aquest procés descivilitzatori que m’ofega, que em paralitza, que m’estreny, que em bufa aquesta negativitat extrema, febrosa, lúcida, severa i implacable que em fa veure allò que no és: un miratge darrere l’altre.

I mentrestant els falsos profetes no s’aturen de cridar la pau mentre atien la guerra, no s’aturen de declamar com actors dolents que arrosseguen les masses cap a la uniformització dels esclaus, no s’aturen de perorar i d’especular per enriquir-se encara més.

I aquesta és la meva proclama!

I ell veia com creixia i creixia dins una fua aturada la pols tant si parpellejava com si no, en mig de les destil·lacions supremes del dia despietat.

I ell grellava un silenci immòbil amb la vista ensofronyada en les broderies del polsim que definien allò que no podia sentir d’altra manera.

I ell collia mores d’un lila fosc a les romegueres de les voreres del camí i les mans li quedaven esgarrinxades i alguna goteta de sang que s’escampava per la pell es mesclava amb aquell suc que li deixava la saliva i les paraules d’un vermell roent.

I ell escriu assegut davant una paret, el paper a l’altre costat de la paret i la seva mà amb la ploma passa a través per escriure no tan sols damunt un paper invisible sinó en una foscor total de tal manera que no sap si la ploma encara escriu.

I ell mostra el seu refús bàsic i instintiu de la comèdia humana, denuncia l’atròfia de les sensacions, la pèrdua sempre seguida de la percepció, la falsa memòria abstracta que reemplaça l’única que val l’alegria: la que està amagada dins el cos; la substància del record és la vista, l’ensumar, la sensació, els músculs amb els quals ens veim, ens sentim, ens entenem, no la intel·ligència, no el pensament.

I ell sap que el cos humà viu a la vora d’un precipici i es tuda sense comptar per no saber-ho fins a la desaparició sense deixar ni la més petita traça per damunt la pols insaciable.

I Maria Hein et canta, cronista: Fràgil ocelló que et rebeges dins els solcs vermells d’argila diga’m d’on vens què menges qui t’estima i et vigila cercaré el color de tes retxes a la guia on el teu nom desfila i sabré com refiles i festeges ta història el teu nom de pila i quedarà gravat dins el poema i seràs de mon temps un emblema i viuràs mentre el paper es crema com d’un instant sencer el tema.

Xis pum!