22.06.2024 21:40
|
Actualització: 25.06.2024 13:08
M’endins en la circulació de la saba ascendent d’un lledoner que flueix pel xilema des de les arrels a les branques i puc viure els esdeveniments complexos de la creixença de la vida d’un arbre estimat.
La memòria representa un esforç diari, cal exercitar-la tots els dies.
La física d’aquest viatge dins el lledoner no és bona de descriure i la visc com si fos una fantasia ben real.
Intent traduir i narrar els meus contactes amb aquest arbre que m’enamora, el lledoner amic, perquè és l’única forma de fer entendre que cal una immersió radical en la natura si volem saber i sentir la seva energia vivificant.
Cal sortir dels hàbits d’escolta acostumats, fer-se lluny del que sigui repetició, habitud, rutina i paràlisi sensitiva i mental.
Podria donar testimoniatge que aquest lledoner de quatre troncs trunyellats amb una escorça constel·lada de taques nuvolenques dins un cel gris perla m’ha salvat mentalment de no caure dins un mal mal que m’atacava en aquells i aquests temps de les desinformacions i dels carnatges.
Cervell del seu cervell,
sang de la seva sang,
toc dues vides,
tast a poc a poc,
a qui mai no podré conèixer.
I això va ser tan vertader com el resultat d’una analítica feta amb les millors eines científiques.
Al punt que és dita comença a viure, en aquell instant, la paraula.
L’acaronar gran.
Les ones de tacte i contacte feren que la meva còrpora no caigués en la passa encomanadissa i terrible i em donaren les defenses suficients per immunitzar-me dels dolors cerebrals que m’atacaven.
Música sense temps!
Per què no hi ha unes ciències essencials sobre les coses importants de què estam fets: la solitud, l’alegria, el dolor, la incertesa, la por, la tristor…
Puc travessar la pena, he meditat el goig, entre cèl·lules astutes bressolaré el dolor, simularé alenar bé dins el pantaix, massa lluny es marciran els regirs, ferides de tristesa escoltarà el paisatge, l’aflicció humil entretindrà els llampecs.
El temps tan sols profanat pel llenguatge.
La resignació acumulada i no dita es converteix en substància explosiva.
Per tot això torn i retorn a Xahrazad, aquella dona hipersensible que tenia uns superpoders senzillíssims: narrava contes que donaven sentit a veus plenes i alhora salvaven; unes veus salvadores.
Donar sentit és la respiració de la vida!
I aquells contes perses ens feien viure un dia més, feien passar gust i donaven resistència, dos antídots contra les infeccions que ens volen inocular els malfactors que es creuen que poden fer malbé l’existència dels humans.
Hem perdut el sentit del tràgic, de la compassió, de l’esperança, de la tendresa per l’altre, humà o no humà?
Cal posar-se al costat dels perseguits i dels maltractats, dels humiliats i dels ofesos, dels atacats i dels torturats, dels desvalguts, dels baldats i dels pobres, dels nins i dels afrentats i de les dones i dels vells i dels que ho han perdut tot.
Cal convertir, quasi sense témer-nos-en, el món en literatura per poder suportar-lo, i també a un mateix dins aquest món, a dues passes de l’ensulsiada.
Sents els lletratrèmols?
O són els batecs dels nervis?
El lledoner pensatiu em conta els fulgors benèfics de la funció clorofíl·lica i els seus ulls encara treuen fulles noves, espiritades i lluents.
Bes les arrels i bec aigua terrosa amb aromes de verms i d’abelles.
Fent camí fins que pareixia que estava obrint-se pas el sentit, vaig començar a caure i a caure i a caure.
Vaig acabar entenent dins la foscúria.
El lledoner m’inventava.
Vivia un experiment amb el temps.
Pos l’orella en terra i sent com avancen els sentits, la seva metamorfosi, el seu inacabament, aquesta contarella que cal refer tostemps perquè ens ajuda a viure.
Lluit, amb tota l’ànima, contra la impotència del dir!
