Closcadelletra (CDXXIII): Fondejar en les pregoneses dels afectes inclassificats

Quin és el misteri d’estar viu?

Et tems que molts dels teus escrits són totxeries, bagatel·les, foteses i coses sense estil?

No has vist que ets un repetidor de generalitzacions abusives?

En lloc de tantes desqualificacions infundades o poc pensades que practiques, no has trobat formes més agradables de perdre el temps?

Quan assages el paper de dolent, et penses que et pots permetre qualsevol cosa perquè tens sempre la raó?

No et convindria fer un màster de falsa modèstia?

Ets conscient de les rapinyades de la teva ploma quan intenta lluitar contra els llocs comuns sense adonar-se que cau de quatre potes dins les arenes xucladores dels tòpics?

No t’ha dit mai algú que aquestes coloracions crepusculars amb una orquestra de càmera shubertiana, chopiniana o brahmsiana que es repeteixen de tant en tant com a atmosferes dels teus escrits són secrecions d’una escriptura tardana en descomposició que no gosa dir el seu nom?

Aquestes vaguetats rotundes i indemostrables afirmacions que constel·len les teves línies estan adornades ben sovint amb uns ben objectables focs artificials que volen posar vaselina a tanta d’inanitat i només aconsegueixen il·luminar malament un erm d’estultícia.

Fabriques un brou on poses paranys a voler amb substàncies postissament poètiques i ben tòxiques que intenten seduir el lector amb hipèrboles, paradoxes, rotunditats i llepades de baixa estofa i de la pitjor mena.

Tampoc no és possible llegir-te sense tenir la temptació d’agafar un llapis i anar posant una creu damunt una mala fi de paraules que sobren!

Stop!

Rien ne va plis!

Basta!

Shut up!

No tot és gratuït en la pirotècnia verbal de saló per un cantó, i amb la dolentia cruota dels ressenyadors per l’altre, quan sedassen els meus textos.

Puc assegurar que m’han servit per fer-me veure la seva ceguesa quan no volen entendre que en cada escrit em propòs un repte nou per capgirar les meves obsessions de tota la vida.

I també em sorprèn la seva incomprensió davant les meves llistes amb els problemes que plantegen i com es resolen a poc a poc; o la seva sordesa davant els detalls exactes, els no-resos significants, que són paradoxes i oxímorons per fer explotar obvietats viscoses i verinoses que ho empastifen tot.

Saben res dels artificis literaris que desperten una emoció inconeguda, una font ufana d’humor o una saviesa impensable?

I han sentit alguna vegada les veritats polifòniques de la ficció, l’instant aturat en el poema i que alhora flueix i barata com tot temps, o aquesta escriptura quasi zen que sembla feta de no-res?

Dins la dura tendresa del cel les valzies fan voltes i revolts sense aturall, i em sent fermat a la vida sense recordar Bécquer i els versos que em recitava mumare.

I seguiré arriscant-me amb divagacions i parèntesis, càrregues de profunditat i discerniments, signes d’interrogació i dois, himnes menors i albiraments, dubtes i batecs, cal·ligrafies i gargots, paraules que fulgeixen dins la fosca de cada dia.

Ho provaré una altra vegada. Fracassaré un altre cop. Fracassaré millor.

Post scriptum. He volgut treure aquesta acrítica crítica perquè necessitava esmentar unes veus insidioses que tiren la pedra i amaguen la cara amorrallades en l’anònim de les xarxes, dites socials, de tota casta i en les cantonades de la ignomínia d’aquells que no saben res de les lletres de batalla, del combat d’idees que és el llevat de la cultura i la sal de la vida.