Closcadelletra (CDXVIII): La música de la lentitud

Duc damunt un dia de tristeses.

No sé què vol dir això.

Estic tan trist.

Tocat de tristesa.

Tenc la mà que escriu condormida de tristor.

Un conte de temps primer no se’n va del cap.

Un conte de bon de veres en què s’encén el que estim sense tocar l’ombra.

Espera un poc, t’ho deman, espera.

La sang em retorna, les paraules, espera.

Pens en alguna cosa, però no sé en què.

Voldria recordar com la literatura guanya quan és anacrònica, és a dir, quan carrega diferents temps alhora, per pertorbar el present, veure’l de biaix, demostrar que en el fons no existeix en si, que no és més que l’encreuament del passat i del futur, i no és res sense la consciència que ofereix la memòria antiga.

Què faig amb aquest ram de violetes de roba musties dins un pot de vidre bufat de color rosa?

Podria haver-hi un cotxàs luxós, un haiga negre molt brillant, que avança lentament cap a la mar llunyana a la caiguda del vespre per una carretera que voreja terrenys suburbials deserts.

Una dona i un home estan asseguts al seient de darrere. Ell, plantós, de mitjana edat, amb un vestit i una corbata foscos. Sabia que em necessitàveu. Som aquí.

Ella té els pòmuls molt marcats, les parpelles pintades d’uns tons argentats, els cabells d’un groc fosforescent i una llum d’ànsia als ulls verd alga. Un vestit d’un negre estricte de setí amb un escot de barca. No hem escoltat mai música plegats, mormola l’home. L’art de la conversació és el gran art, voldria dir ella. Però calla una estona i xiuxiueja: La música ens hauria pogut enganar. Necessitam cançons que parlin d’amor. Estic desesperada. Vull partir. Ho diu tot seguit amb una veu tan inexpressiva que ho podries creure. La dona tremola com si estàs enredada de fred.

El xofer ha aturat el cotxe a la vorera d’un penya-segat marí molt alt. L’horitzó flameja. Hi ha una gran dolçor en la imatge. Tot té l’aire suspès en les dues darreres paraules pronunciades per la dona. Una melodia electrònica càlida s’insinua molt més enfora de l’escena. Ells dos baixen a càmera lenta i fan unes passes fins a la paret de pedra seca, baixa, que els defensa de caure al buit. Quan sembla que l’home empenteja la dona cap a les ones prem l’stop al telecomandament del magnetoscopi i la imatge s’immobilitza sobre la bellíssima fesomia. La pell torna negra.

No t’hauria agradat que et contàs fil per randa això que has entrevist, això que has entretocat amb els ulls de la imaginació, això que no saps ben bé què és, on passa, de què va, cap a on va?

El gust de construccions fragmentades i de ruptures no és estranger al de les cançons: hi ha un cert sentit de la concentració i del ritme en què res no s’ha d’afeixugar a menys d’haver estat concebut com una veritable suspensió del temps.

Ella havia estimat sempre el revers de les coses, la seva part negligida, assajava per mostrar la cara amagada, els passadissos i les costures del món, els bastidors oberts damunt una sortida de socors.

No cal deixar passar l’emoció, li aconsellava el director.

És en els seus llenegaments i intersticis, quan els mots troben una profunditat davall la seva fantasia en què la superfície i la composició s’agafen una a l’altra com la pell i l’os.

Voldria que em parlassis com em parlaves l’altre horabaixa.

No cal que surtis de ca teva. Queda a la taula i escolta. No escoltis, només espera. Ni esperis, resta absolutament en silenci i tot sol. Entotsolat. El món vendrà a oferir-se perquè el desemmascaris, no pot fer altra cosa; extasiat, es retorçarà davant tu.

Un magnetoscopi també pot esborrar, no ho sabies?

El sol baixa, baixa, baixa i deixa darrere ells uns aiguamolls blaus de cel.

Escolt el Viatge d’hivern de Schubert. Defora encara hi ha llum i en aquests cants fa fosca.

L’energia d’una veu que s’acosta al terrible sense trencar-se em fa sentir una claror balsàmica.

Un ocell color de temps travessa els vidres.

Em sent just a la vorera de descobrir alguna cosa, no ho oblidis mai.