Closcadelletra (CDXLVI): Foravila parla sempre

I m’agombola.

I m’engronsa dins una cançó de bressol que el call vermell de la terra harmonitza.

I em mostra fil per randa les rues de la metamorfosi de cada dia.

I em fa cantera.

I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària.

Foravila em diu que no amolli, que he de batallar contra tots els mals que ens ataquen, ens assetgen i ens volen fer malbé.

Foravila em plora les destruccions, les depredacions, les desfetes, que avancen sempre seguit per mor de la usura, la cobdícia, la supèrbia, la matera i d’altres malures dels humans que trenquen la seva fragilitat que no és immarcescible sinó tot el contrari.

Foravila em repeteix que els altres són els nostres contactes, les nostres prolongacions, els nostres còmplices, per arribar a beneficis vitals i salvadors.

Foravila ens ho diu i ens ho torna a dir en totes les llengües de la natura que vivim en condicions extremes i que cal adobar tot d’una i sempre seguit lliurant la batalla quotidiana que durarà tota la nostra vida.

Cadascuna d’aquestes frases em bateguen davall la pell amb la intensitat de la remor que fa l’aigua corrent de les fonts ufanes, el xiu-xiu de les fulles seques que mou el vent, l’exhalació sonora d’un cor de veus que entonen un oratori de Joan Sebastià o aquest murmuri de tinta que faig anar llatí damunt el silenci de la pàgina blanca.

Escric per afaiçonar-vos un niu, fa massa fredor defora en aquest pas cruel de la tardor a l’hivern quan la terra s’ha col·locat al punt més llunyà del sol.

Faig planters de calideses obrades amb renous i somriures, llàgrimes fresques i malenconies antigues, perfums trets d’arrels del fons de la garriga, dels horts, de les capovalles i de les esteles, tot un mosaic de sensacions que fan reneixera sense aturall.

Cada frase sent que avui esdevé una cambra de l’esperit.

La infinita delicadesa de la vida apareix d’imprevist i quan menys l’esperes: en el riu de notes amarades d’impressions elegants d’un lento de la Música callada de Mompou, en aquesta cosa poca de llum passatgera verdbrillant que dins la foscúria de la nit ix d’una lluerna que s’aferra a la paret de pedra i fang i em dedica l’esplendor breu de la constel·lació d’un estel únic, en la respiració lentíssima i segura del lledoner de davant la meva finestra que avui ha perdut les darreres fulles i em mira des del fons d’una nuesa inacabable.

No em tallis la respiració perquè he de mester alenar a fons i a les totes per entrar al bosc i començar a recollir amb cura els records que duc estotjats entre la molsa del betlem, el bruc de la festa, les arrels fondes de les alzines, les parets antigues del casó del garriguer i, també, dins aquelles capçades dels pins que no em deixen veure ni un núvol, ni la volta celest. La pinassa em tapa el cap per totes bandes i això és la protecció que necessit davant tanta barbàrie. I mentrestant bec els poemes de l’aigua del torrentó, l’escorrentia zumzejant dels insectes voladors, la foscor verda i glaçada i, sobretot, les pèrdues irreversibles d’aquelles capses infantils de llautó enterrades i plenes de reliquiaris que han desaparegut per sempre.

Aprenc que tot pot provocar el naixement de l’escriptura: les ombres xineses de la memòria, les cicatrius que es tornen ferida oberta, una olor de floridura rebordonida, un bolet blanc i gran com la cúpula de Sant Pere de Roma, un vol de tórtores que s’encalcen, coses així; però el subjecte únic dels llibres és el lector en el moment en què llegeix i el trasbals que li ve d’aquesta lectura, com el retrobament de si mateix amb si mateix.

El que creu que comença només segueix.