14.12.2024 21:40
|
Actualització: 16.12.2024 10:21
Mir molta d’estona el pendent dels turons allargats, muts, dins aquesta llum de capvespre i sent l’olor de les fumeres de fulles seques.
Em demanava quan vaig aprendre que el minúscul és el darrer estadi de l’immens.
Havia passat molt de fred per primera vegada en una temporada.
La causa no eren tan sols els meteors amb aquesta serra llunyana enfarinoada de neueta, sinó aquells esdeveniments que m’havien escorxat un poc més el cor.
L’esbalaïment com una interrupció del quotidià és el meu territori, la imprevisibilitat de l’esdevenidor.
No poder-se avenir suposa la gràcia de trobar l’inesperat allà on tot estava previst, descobrir l’estrany allà on regnava la normalitat.
Escriure sempre en el territori de la inauguració seria el meu objectiu ara mateix.
Ja saps que tenc una tirada extrema cap als no-resos, cap a les anècdotes fútils, els fulgors lleugers, els comportaments anòmals, el do per a la concisió, per a les invencions híbrides lluny de les etiquetes, per als microcosmos plens d’impossibles.
Vull curtcircuitar els sentits i les paraules.
On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai.
Moments de llum com aquests núvols foscs entravessats de blaus que són trencaclosques visuals amarats d’enigmes.
Compilacions de l’incompilable.
Centres dins un centre.
Interioritats infinitament fondes que funcionen com defenses.
Illes que són el que queda quan tot s’ha perdut.
Consums de l’esperit.
Un observatori centrípet que es concentra en la miniatura, en la menudesa, en la pols del sentit.
Estic segur que t’hauria agradat que començàs així amb un panorama d’olors, d’obsessions, de vistes estereoscòpiques que caben dins una botella de vidre acompanyades d’unes declaracions epifàniques que no duen enlloc.
Escric aviat, aviat, aviat.
Què fas en la vida? No res, aprenc. Aprens, què? No res, aprenc.
Aquí, allà, un poc pertot: un passatge entre el visible i l’invisible.
Una finestra mal tancada, una escletxa en el mur per on passa un corrent d’aire, una porta entreoberta per on arriba un poc de llum. Sense invisible no veuríem res, seríem en la negranit.
De l’extenuació a la frescor: és el vertader sentit dels meus dies.
Llegesc una narració plena d’intrigues i suspens. Cop en sec unes planes inútils a la història. La descripció d’un gerro de roses que es mustien a poc a poc. Aquesta casta de miracles és el que cerc en els llibres: les digressions, les zones perdudes, els erms. Si aquestes pàgines sobre les roses haguessin figurat en un llibre de pensaments m’haurien agradat menys. El mateix que si la narració d’intrigues i suspens ho hagués sacrificat tot a la recerca dels malfactors. De cap manera: al bell mig d’una contarella t’atures, beus una birra i parles d’aquesta llum daurada i del vermell refulgent de les fulles benèfiques dels caquiers.
És l’imprevist que esper, per totes bandes, sempre. En els replecs d’una conversa, en el gual d’un llibre, en les subtilitats del mar.
El que no esper, això és el que estic esperant.
Lentitud, lectora perfecta.
El que conec, no ho escric. El que no conec, ho escric.
El que trob és mil i una vegades més bell que el que cerc.
No és complicat escriure: basta entregar cada segon de la meva vida.
Escolt les ablucions musicals dels sebel·lins que em diuen que la nit acaba d’arribar mentre faig punt de creueta com una brodadora a les fosques.
