23.11.2024 21:40
|
Actualització: 25.11.2024 14:17
Que fort és el renou de l’alba!
Podria intentar la pintura dels sons que sent.
Emperò m’estim més prolongar un somnieig de la frase.
I dels silencis que són moments de respiració per escoltar paraules no dites que han quedat en suspens a la vorera dels llavis i que l’atmosfera absorbeix com aquests cumulonimbus d’un color de rosa seca que s’esqueixen per la tramuntana i deixen escapolons sargits, figures escorxades, podriments polvoritzats d’argent malaltís que recorden les restes d’un carnatge celeste.
Organista d’una tempesta aturada.
Com fer parlar un sol instrument amb la llengua de l’infinit?
L’ull escolta, l’orella mira.
No trob ni sentiment, ni compassió, ni confiança. Dominen eternes les idees corcades, els judicis superficials, les generalitats tòpiques, les crítiques convencionals.
Així va tot: repressió, ignorància, indiferència, després consum, sacralització, rendibilització, apropiació.
Cal desmuntar les aparences que ho empastifen tot!
Entre el silenci i allò que no has escrit mai pots trobar llocs desconeguts on aflora la vida al mateix pas que l’ombra; gests virtuals acompanyen actes que no han tingut lloc; una calfredera de perfums, de reflexos, de colors que semblen establir la seva base en la immensitat et persegueix.
Inventes un espai de carícies sobre el món i sobre els mots del món.
Parteixes sempre de la producció violenta d’emocions imantades.
Fas una vocalització transcrita: és una veu que pot prendre absolutament totes les tonalitats, una veu múltiple que pot anar de la conversa a l’entrevista, del monòleg al gust que s’esborra, del deliri al xoc sense cap idolatria possible.
Hi ha preocupació per la lleugeresa i per teixir relacions entre totes les presències: complicitats mudes que es fonamenten en una vibració de la llum i prenen al seu càrrec els objectes més modests, correspondències amb les possibilitats inacabables de les traces ocupades per un esdeveniment tan senzill com les que deixa un pit-roig quan s’enlaira: una anticipació del buit, res feixuc ni definitiu, només el testimoni de la gràcia i el signe amistós d’un llampurneig.
La frase mena el desig.
Voldria brodar una interrogació en el camí del visible, del sensible, del sensorial.
Sí, una activació multisentida de les experiències en què el quadre escrit és activat per la lectura.
Un procés mal de descriure, però si es llegeix activament, és el lector que fa viure això.
I l’activació concerneix tots els sentits.
Voldria que aquesta prosa convidàs a una altra proximitat, que és el fet de percebre l’acció mateixa dels mots, dels fonemes, de les micro-forces, comprometre’m amb les paraules, les frases i els sons d’aquesta manera.
No sé si algú diria que sembla que escric contra el lector.
De cap manera!
Desig que el lector se senti subjugat en cada frase, en cada esdeveniment, en la voluntat de l’escriptor de fer això, i això, i això.
Frapar el lector per ensenyorir-lo amb la contarella.
Escenes que copegen i llegides amb veu alta et mostren aquesta proximitat, aquesta impassibilitat.
Potser m’he enrotllat amb una descripció freda i complicada d’una densitat verbal fònica, gràfica, quasi material.
Una lluita entre la voluntat de perfeccionar la prosa, tibar-la, ritmar-la i una espècie de costum, d’automatisme.
Només volia dir: el joc de mots, el joc de sentirs, de repeticions, d’assonàcies, de sonoritats veïnades, de consonàncies, com això juga un paper fonamental en la producció de sentit per un cantó i en la producció d’escenes per l’altre?
Cal anar al més pròxim. Veure amb rapidesa quina és la natura íntima del que tenc davant els ulls.
Passam constantment al costat del pròxim (i del proïsme, ai las!) sense veure’l.
El que està més a prop és el més estranger…
Els objectes que ens envolten esdevenen bromosos, perduts, perquè no hi ha recolliment de la paraula.
Un drama de cada dia: no ens trobam en l’obvi, en el que és més evident.
Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim.
