09.11.2024 21:40
|
Actualització: 11.11.2024 10:23
Passejava com un esperitat pels carrers del poble i l’aire estava pintat dels colors immortals de la terra banyada de la infantesa que em deixaven estormiat d’olors de romarinars en flor, de caminois fulgurants oberts entre l’herbei, de clares invitacions a les petites disbauxes de la canya de sucre i del corall vermell, del pal ensabonat i de les cucanyes on espenyava amb un bastó de tomar ametles olles de fang plenes de bobons i de tota casta de llepolies, que penjades d’un fil, explotaven en totes direccions i ens tapaven d’unes alegries menudeues males de dir.
T’hauria agradat que per parlar d’aquest dolor que no em deixa viure hagués començat així la descripció d’aquell somni entapissat de paraules planeres que encobeïen secrets i enigmes?
O t’estimaries més que contàs com mig despullat recorria aquella platja perduda, emboirada i deserta, amb els peus salobrosos rebossats d’algues seques que s’acaramullaven per damunt les copinyes que feien crec-crec-crec amb les empentes regulars de les ones incessants que alimentaven aquells cocois d’aigua entre les valls fondes de les dunes on les assutzenes i les esparregueres espinoses s’entrunyellaven en una successió de fetes que em deien com fugir de tots els noms de la barbàrie dels poderosos malignes i assassins, mentre jugava, per espassar-me el mal fort que em rosegava, amb unes pilotes que havia fabricat la posidònia com a contraverí?
O voldries que et digués com en aquell foravila reconcentrat de sequeres antigues i d’ametlers tudats per les infeccions de Xylella em feia escàpol dins les restes del naufragi: els bassiots de la terra de call vermell, després dels darrers eixebucs del cel, que havien fet malbé vides i més vides d’humans i de no-humans, de pobles i de paisatges?
Qualsevol que m’hagués vist pensaria que un orat, un tanoca, havia perdut el cap en aquells llots sangonosos on tots els encontorns que veia de la terra eren com una soll beneïda.
T’hauria agradat que començàs així, amb l’explicació densificada d’aquest somni que em persegueix entre una atmosfera de tortures que s’afiquen dins el meu temps mental per colgar-lo d’uns dolors que nafren sempre seguit i que cap calmant pot aturar?
Trob un desllorigador al vol: quan les certeses habituals han desaparegut cal seguir respirant sense.
La nit del text pot estar en perill cada instant, però intentaré seguir aquesta ruta.
Llegiré les paraules que he confegit com si fossin les llivanyes d’un ritual que em poden donar un poc de calma en aquesta malsofridura que em domina.
Una clau: no cal tenir por d’estar abandonats a nosaltres mateixos.
Millor un buit vertader que els fems de les ideologies mentideres, paranyeres, plenes d’enganyifes.
M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!
Això no és un acte de poder, és una pràctica de l’escriptura, del pensament, de l’altra vida.
Vull ser lent.
Mostrar que tenc temps per endavant.
Indicar, també, que tenc els mitjans de perdre el temps.
Subratllar que ador les perífrasis, els apartats, les digressions, les descripcions, les badocades…
La lentitud provoca una maduració física, psicològica i de l’intel·lecte; deixa sedimentar i aconseguir les idees, dóna els mitjans de testar-les i de tastar-les, d’afinar-les, de modificar-les, eventualment.
La lentitud no és tan sols un atractiu, és també una eina científica i un adjuvant de la teoria del coneixement, permet els consells diferents i la confrontació d’opinions. El llarg temps de la maduració dóna profunditat a les reflexions.
Tenc un moviment continu contra totes les opressions, i l’anomèn amor.
