Closcadelletra (CDXIX): Contra els assassins de les simbiosis

Potser he trobat un desllorigador.

Potser entre la intuïció i la voluptat he descobert una clau.

Potser teixint analogies i correspondències m’he acostat al llumeneret blau.

Potser per tot el meu passat estic soldat a l’impossible.

Potser podia entendre que tota paraula era un despertar.

Potser aquesta perspectiva menor que m’amara és una variació contínua d’una matèria literària lluny de normes i valors.

Potser tibar els llenguatges fins que es cruïn sense trencar-se és una de les feines dels poemes gargalls que em vénen al cap sempre seguit.

Potser l’estudi pacient de la percepció de la natura viva podria fer néixer tantes de mirades perdudes que esperen ser descobertes.

Em digueres: l’insecte llegeix en el bram del bou.

I cop en sec esclataren llamps, savieses, oxímorons i follies mesclats en un palimpsest de tremolors que m’obria les portes d’unes escletxes difícils, uns clivells amagats, unes possibilitats de veure sense mirar, de sentir sense escoltar, d’alenar sense respirar, de morir sense viure.

Em digueres: l’essencial és anar sempre més enllà de si mateix.

I repetesc: cal estimar més enllà d’estimar, viure més enllà de viure, pensar més enllà de pensar…

Anar cap als que estimam és sempre anar més enllà.

Passeig entre els lliris blancs que han florit fidels com cada any per donar les empremtes del temps primaveral.

Ensum cada corol·la, cada pètal, cada antera, cada pistil, cada flor plena de formigueues negres que em parla d’un temps en què la floració feia de pont entre el vegetal i l’animal.

Em menj el cel ple de retxes blanques, em sent amarat de vastos misteris, estic ple de multituds.

Cerc el sorgiment d’una presència, l’excés de real que esfondra totes les definicions.

Es tracta d’imaginar amb nous costos la nostra percepció mateixa, no ho sabies?

I si el nostre tacte i la nostra olor no funcionassin com creim?

I si els nostres sentits implicassin tot un conjunt de fenòmens accessoris que quasi no sentim, imperceptibles?

L’asfalt de la carretera despert per la pluja t’ensenyarà més sobre tu que tots els llibres sants. Mira com atrapa la llum i com hi juga sense retenir-la.

Aquí la ficció es pot obrir a noves possibilitats encara inexplorades.

L’invisible és aquí.

En totes les formes de les coses no hi ha visible i invisible: aquestes dues formes de vida fan cos.

L’invisible habita el nostre món i els nostres sentits en les seves llacunes, en les seves vores fugisseres, en els seus forats, en les seves il·lusions, en els somnis…

Cal pensar, pesar i repensar el sensible en l’aquí i l’ara de la lectura d’un llibre, d’una persona, d’un cuc, d’un paisatge, d’un alè, d’un món.

Això que taca el paper és com un sudari, aquesta matèria feta de fils creuats dels meus cansaments i del record incrèdul de les meves joies.

No escric per tu, sinó per a mi, per acollir una llum nova sobre la vida, alguna cosa més radical que un pensament o un sentit.

Una pau que seria una tensió.

Em sent i em sé en el lloc de tots els començaments.

Escric. Enfons el cap en el paper, excav una galeria, per avall s’ha dit, quan trob una capçada o una vena faig mitja volta, me’n vaig a un altre lloc per cercar la sortida a aquesta nit, a aquest viatge, a l’inconegut.

Cal sempre, per veure-hi bé, un poc de fosca.

Em digueres: sempre escric des de l’entotsolament.

No conec cap altre habitatge que la frase que vindrà.