06.04.2024 21:40
|
Actualització: 08.04.2024 09:25
No sent ni la ressonància ni els ecos.
No veig ni la forma d’aquelles línies d’un alfabet de desigs.
No toc ni les presències efímeres dels mots amb colors d’alba i fragilitats de flors a punt de mustiar-se.
No ensum ni aquests rams de lletres pròximes a l’extenuació que encara exhalen els records dels perfums que les definiren.
No tenc cap gust ni un de l’esbart de sons que amoroseix el capvespre i em deixa trans-figurat, amb l’interior fet transparència dins l’espai de vida entre el visible i l’invisible, entre el finit i l’infinit.
Em vestiré d’alimares, de nits de foc, d’amarrador de navilis als norais de la pèrdua, d’indiana perfumada d’espígol que agrana escalons menjats, alts i difícils, de serpent virolada que clou les anelles i repta pel trespol ple de passes que no duen enlloc.
Els dolors regolfen en els caps de cantons de la solitud més severa, més noble, més canalla com si tot jo fos un sac d’absències que s’esgarrapen amb la fúria dels muricecs.
Babaianes amb parlar balbuç i vacil·lant, estremides, xiscladores, impossibles, tronades, inaudibles es peguen cops de cap per les aranyes del saló exhaust de tant lirisme en el centre mateix del casal abandonat on no hi canta ni gall ni gallina.
Debanava el temps amb totes les curolles en punt, amb els escapolons que suraven entre les vànoves, amb l’allau de la memòria a la resclosa de les hores tudades, amb les patebabis que em pujaven a les galtes amb pudors de sofre i naftalina com si tot jo fos un canterano tirat als abocadors dels oblits.
Sumava una cadira amb dues pomes i el resultat era una firaria de consols que em deixaven estormiat damunt mocadors d’adeus, vespres de confessions pudentes, udols que es perdien bosc endins, corporals profanats els matins d’anar a escola i tota una caterva de reliquiaris de màrtirs antics que cantaven el seu sacrifici amb veus descompassades i un desafinar tan desesperat com inert.
Estripa la cançó amb un espetec de riu al roc, cus amb cura els platallons de les ales de la ratapinyada, pots vessar tota la llet damunt les armolles incandescents, eixuga’t les mans amb el davantal del drama brut de sang i només si fas això sabràs per on agafar el camí cap a l’horitzó de les infiniteses.
Fixa la vista però no creguis que mai no s’esvairà el misteri del fons de tota cosa.
Estimba’t d’amplitud!
Seré totxana,
seré caminal,
seré ufana,
seré animal,
seré durada,
seré puntal,
seré alçurada,
seré vestal.
No faré una deploració sobre el final dels camps però tampoc planyeré la pols que degota, lenta molt lenta, sobre els sementers i els arbres, els conreus i les cases de pedra i fang, damunt l’abandó que senyoreja per aquest foravila de pa amb fonteta que taparan en un silenci monstruós i funerari les plaques solars per produir l’energia enverinada que ho cremarà tot.
Aquesta darrera línia encara respira.
I aquesta?
No són bromes.
Tot quan he escrit ara és una declaració de principis feta per un humà, que sap que un segle passa entre una expiració i la respiració següent.
Que vol dur música nova al català pobre i perseguit d’ara mateix.
Que aprèn que tot el pròxim s’allunya.
Que repeteix que quan alguna cosa es clausura pensa que alguna cosa comença.
Que s’estima més el personal que el general, el concret que l’abstracte.
Escric amb flames la meva fosca.
Negnit!
