22.02.2025 21:40
|
Actualització: 24.02.2025 14:53
Només l’estil pot dir el que és vertader i el que és fals.
Sabem si és vertader o fals segons l’estil i no solament segons el que es diu. I fins i tot pot arribar el cas que algú escrigui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.
Dins l’aquarel·la d’aquesta hora, que el francès anomena “entre chien et loup”, l’entrada en càmera lenta del crepuscle, quan la fosca es dilueix en la claror i el paisatge se taca d’una harmonia de coloracions que fan que les coses agafin alhora efectes de relleu i desaparició, dic en veu alta perquè tothom ho escolti ben clar: la vertadera vida, és la literatura.
Poques coses són més agradables, més civilitzades que una terrassa tranquil·la al crepuscle.
L’única vida vertaderament viscuda és la literatura perquè a cada instant dona testimoniatge d’alguna cosa que se situa fora del temps i que converteix la mort en un fet sense importància.
La mort cau dins la vida.
La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista.
Si no dones a la literatura un paper decisiu en la teva existència, no tens més que una aparença de cultura. Cap realitat.
Llegesc, sent ressonàncies.
La ressonància supera la paraula.
Cal anar molt viu amb això que acab d’escriure i fer tostemps una escolta finíssima a la resposta hemodinàmica del sistema nerviós central associada als canvis d’activitat neuronal.
Sentir les freqüències d’oscil·lació.
Experimentar les vibracions d’un cos elàstic quan entra en contacte amb un altre cos vibrant.
Sintonitzar amb les emocions i els sentiments de l’interlocutor.
Tremolar amb la col·lisió de partícules que permeten la prolongació dels sons.
La ressonància és una il·luminació, com un ensenyament mut.
La lectura és, en primer lloc, una veu, fins i tot silenciosa.
I la lectura també és l’acte més individual que hi ha, més que l’acte sexual, i amb això es pot entendre que les inquisicions, les tiranies i les censures volen reduir el llenguatge, vigilar-lo, canalitzar-lo, allistar-lo, prohibir-lo, cremar-lo com un perill terrible.
Escric entre reivindicacions de salutacions nazis nord-americanes de Musk i de Bannon, desbarats guerrers de Trump i Putin, entre l’empresonament injust de Pablo Hasél que no s’acaba, i la llei d’amnistia, que no s’aplica, i en un estat d’emergència lingüística del català que tots els savis diuen que ja ha entrat en un procés de substitució quan des de les lleis espanyoles a les autonòmiques (especialment del País Valencià i de les Illes Balears), tot són atacs lingüístics anticatalans sense aturall.
I el meu humil pla de xoc passa per un crit a favor de la literatura i de la lectura, que desapareixen també dels ensenyaments públics (des dels parvularis a les universitats), i de la consciència cultural tan familiar com social (les prestatgeries de llibres de les cases s’han vist substituïdes per pantalles de plasma i l’escriptura es fa amb emoticones gràfiques). Una acció moral dins les nostres batalles quotidianes: cal viure en català en tot, per tot i a totes hores. Aquesta hauria de ser una lluita personal i col·lectiva primera.
I repetesc allò tan sabut que per això oblidam: així com vius, així llegeixes, i record unes paraules benèfiques de Guy Debord quan em deia: “Per saber escriure, cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.”
Acabaré, ja dins la fosca negra d’aquest vespre d’hivern amb molta d’humitat i una plugineua que sembla rosada sobre les coses del món, amb el meu desig d’ara mateix: inventar una màquina per teixir temps diferents en plena actualitat amb un ull altre d’una precisió exorbitant.
Un estol de teuladers pinta el cant dels somnis dins la forest feta de tinta xinesa i d’invisibles.
