Closcadelletra (CDLIX): Evocacions

Em digueres: et veig com si no t’aturassis mai de fer expedicions a la veritat humana mitjançant la literatura.

Et vaig contestar: escriure no és una confessió de l’autor, no és sols contar històries per explicar fetes, sinó essencialment retratar personatges; enfonsar-te en l’interior dels essers humans que sobreviuen en el mitjà terraqüi, convuls, hostil, carnisser, perquè és aquí on es mostra realment qui som i, sobretot, perquè és l’únic territori en què hi pot haver un espai d’exploració i de descobriment compromès amb la coneixença.

Em digueres: en tu reconec una persona a la qual no he de témer i ho sé per la seva forma de somriure; moltes de vegades dius: hem de riure molt, i aquest sentit de l’humor que practiques en la vida i en els llibres és un signe de reconeixement en un món que va perdent qualsevol planter d’humor.

Et vaig contestar: aquells que no riuen mai entenen la veritat com una cosa clara, ximple, immutable, rodona; creuen que tothom els acompanya en la seva percepció del que és cert i es pensen que tenen una idea exacta de qui són i del lloc que ocupen dins la societat.

Em digueres: em fan un maler veure aquells que t’interpreten en lloc d’acceptar-te tal com ets.

Et vaig contestar: no passis pena, els lectors vers saben que em matertialitz darrere de les meves planes escrites; i saben, també, que la imaginació, la inventiva, el somieig, l’enginy i la descripció són uns valors que amaren les meves frases tan lleugeres com una vida humana singular que amb un buf ja no existirà.

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?

Et vaig contestar: els humans hem renegat del nostre origen, del nostre somni simfònic, del somni de la vida en comú, d’estar plegats escoltant la nostra diversitat; hem perdut la capacitat d’escoltar, l’escolta; escolta qui és al teu costat, aquesta és la llavor de la simfonia; la tonada de la dicció es fa camí, un camí de música verbal. Tot sovint voldria captar les harmonies i els ritmes, les melodies d’aquelles rondalles que ens contaven de petits les padrines davall la campana emblanquinada de la xemeneia ran de la foguera espurnejant que dibuixava ombres a les parets; allò que ens relataven aquelles veus ens donava tranquil·litat, ens acaronava els sentits, ens deixava embambats i ens feia volar. És allò que hem creat els humans per suportar l’urpa de la solitud, el dolor de cada dia, el cansament de la vida dura, la idea de la mort. La literatura és la major eina de consol que hem sabut inventar.

Em digueres: sí, aquesta complicitat entre qui diu i qui escolta és com un miracle.

Et vaig contestar: és el magnetisme del gra de la veu humana, el zumzeig tan delicat que t’acaricia l’oïda, l’alè dels sospirs, compassos que pasten els mots, la fondària plena de ressons d’un silenci sonor, les ones de la mar dels batecs que fan vibrar les cordes vocals, la correntia de salives que entapissen i fan anar llatines les paraules, aquesta forma d’amorosir els llavis perquè trobin el trèmolo tan musicalment just com exacte.

Em digueres: sembla que passes de llis damunt allò que contes i sense témer-me’n ja m’has caçat amb una coma.

Et vaig contestar: Ha! Ha! Ha! Una coma pot canviar una vida; cal tenir molt d’esment amb els llenguatges i no córrer, ni anar de gambirot, ni perdre l’agilitat que cada fonema, cada síl·laba, cada mot demana; no pots escapolir-te de la partitura, ni fer l’ullastre esbrancat com un virtuosisme de saló, el fraseig et donarà l’amplària de la passa i caldrà que vagis viu per no descomptar-te si vols aconseguir l’efecte més joiós, més seductor, més clarivident que convertirà la contarella en una festa de plers i que deixarà un estol d’empremtes en la memòria de l’escoltador que després, quan tot s’acabi, li farà molta de companyia.