Closcadelletra (CDLIV): Prendre notes sobre la vida

És un gra de blat, una pedra tosca, un solc malapler, un home entotsolat que començarà aquest cant per a major honor i glòria d’uns sentits anestesiats per les malures que senyoregen a lloure.

No t’acostumes a ser mortal.

Per aquí perds l’oli i la sal i les tempestes d’aquell espoli de la infantesa quan encara creies que els reis no eren els pares.

Els dissecadors de records no em deixen fer el reverd perquè el vernís tapa tota possibilitat d’empelt.

Quan jugàvem per les grades del gran teatre del món amb els reflexos de moaré sota la calidesa de l’ermini d’aquelles figures violadores d’innocències?

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres.

Vigila les sensacions fetes d’instants cosits que s’esquincen amb la bufada d’un estol de llàgrimes que no troben mar on colgar-se.

Escriure: ser al món com si cada ínfim detall comptàs, i pogués, per una inversió de valors, reorganitzar-lo.

Però escriure l’existència significa, també, de vegades, rompre el vel de silenci i exposar els tabús i les ferides secretes.

I també escriure seria bastir frases la plasticitat de les quals permeti expressar el provat de l’existència i el fluir de la sensibilitat, per treure a la llum allò reprimit i allò no pensat i, sobretot, per crear desordre i interrompre les suposicions teixint nous vincles.

Aqueferat en la feina dels sentits, pos l’orella dreta dins el solc de la terra de call vermell i, cop en sec, m’arriba tota la circulació dels verns i les cuques, els fongs i les formigues i les seves menjusses i cagarades, la multiplicació lluminosa de les arrels del sementer per viaranys, llodrigueres, timbes i enfonyalls, la maquinària transformadora dels bacteris simbiòtics fixadors del nitrogen per conjugar el mineral que es fa orgànic, el vent inacabable dels moviments de la respiració dels nombrosos insectes, el metabolisme incessant dels essers vius, les putrefaccions de les mortaldats, la vasta empresa de creixença i de destrucció, de resurrecció i de mort, tot això em penetra pels nervis de les paraules que anomèn amb cura sagrada perquè impregnin les meves cèl·lules molt de temps.

És que ja no som capaços d’entendre la terra?

És que ja hem perdut les connexions amb els no-humans?

És que només som fum de mortalles que han oblidat els noms?

És que ja no sabem deixar les empremtes per les sendes solitàries?

És que ja no podem bastir un cau nostrat dins la forest que moltes coses diu al pensament?

És que ja hem tornat sord-muts a la lectura i la dicció dels indicis que ens interpel·len seguit seguit?

És que ja som negats per a escoltar el remoreig de les fulles, els alens de l’herba, els batecs de la terra de rota, sabent que tot és viu i movedís?

És que ja no volem ser conscients que la natura no és propietat dels humans, sinó que nosaltres en som un bocinet que tenim en usdefruit?

L’herba és més verda que d’ordinari i el moment de les ombres quasi imperceptibles damunt els brins és com paraules sense pes però carregades de força com les clorofil·les vivificants.

Mir com la llum del matí suau escriu sobre el sòl unes paraules vives que em diuen alguna cosa del que som.