20.01.2024 21:40
|
Actualització: 22.01.2024 09:45
Visc dins els laberints de la percepció.
Visc dins alguna cosa que succeeix en el passat.
Visc en la recerca d’un art de viure en què s’afinen els sentits, la raó i el misticisme.
Visc en el camí cap a la frase inoblidable.
L’hora foscant d’aquest dia plujós, bellíssim per aquesta brusquina necessària, sobretot, té la claror deserta d’un llenç de pantalla o d’un paper buit on tot és possible.
La negror tènue és el present de la pluja.
La nitidesa del nervi de les coses es difumina lentament.
És dins aquesta baixada de la llum on es colga la respiració de la mà que escriu, descriu i s’amoroseix en el recer ombriu de la tristesa que impregna indrets on no t’atrevies a entrar.
Voldria multiplicar els interludis, les obertures, les pauses, els silencis.
Voldria que aquesta plugineua que ressona en els meus alens s’inscrivís en l’escrit i capturàs l’instant en la seva evidència, en la seva misteriosa simplicitat.
Això demana malícia i paciència, i una disponibilitat de la mirada semblant a la d’un pintor japonès.
Desapareixem tots, a velocitats diferents, dins les tenebres, no ho sabies?
Em pos un corn de mar a l’orella i escolt com ressona el cant del món.
I em deman de bell nou: per què poetes en aquests temps de penúria?
Perquè encara que el poema no té la tirada d’un bon film, la suggestió d’una novel·la engrescadora o la vibració llampant d’una pintura segur que si heu llegit o escoltat alguns poemes (el poema de Nadal o les gloses i cançons de les festes populars, tant se val!) en la vostra vida, la memòria us estotgi el record d’aquella música d’uns mots alats.
I en l’essència d’aquests instants recordats, en el perfum d’aquella rítmica verbal intuïda, segurament podreu sentir i viure un paisatge singular i únic, una sensació més vertadera i transparent que qualsevol rutina quotidiana, la capsa de música d’un temps perdut.
Aquí hi ha la força secreta de la poesia.
La poesia és un punt de mira per veure el món: el descobriment sobtat, la revelació nova de trinca, el veure que ens obri morades interiors tancades i desconegudes.
La poesia ens eixampla la vida de cada dia mitjançant sacsejades elèctriques instantànies i transitòries que ens obren d’una forma nítida un cel nou, una terra nova i uns nous oceans.
La poesia ens desperta, ens descobreix horitzons, ens enfoca la confusió del viure de cada dia perquè puguem trobar i enfocar presències invisibles que no havíem imaginar mai tenir tan a prop.
Angles de visió fecunds, concisions exactes, l’espectacle de la bellesa i del dolor humà en el món.
Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?
Un clarobscur.
La pluja sona molt petita, enfora.
El vent s’aixeca a poc a poc damunt les capçades dels pins del bosquet.
Nocturn.
Notes sobre les dents negres i blanques del piano.
Una veu recita una lletania:
No deixar-se tancar en una forma.
Botar d’un període a un altre.
Fer simulacres per dir la veritat.
Els àngels han partit, tot ha canviat, mormola David Bowie.
