30.07.2022 21:40
|
Actualització: 15.09.2022 12:14
La festa s’ha acabat.
Hem entrat dins una època fosca com Dant en el bosc en mig del camí de la nostra vida.
Arrosseg una pell de tristesa que arriba fins als escorxadors.
Respir l’ànsia del coll d’ampolla.
Contraccions sobtades entre embuts que no em deixen passar, em paralitzen, em blauegen.
Em bloquegen.
M’invent situacions novel·lesques per fugir del desert de la solitud.
Monica Vitti es passeja entre les ombres dels magatzems gegants d’un polígon industrial.
Il deserto rosso!
Monica Vitti plora per dedins, es dessagna per dedins, mor per dedins i qualsevol que la veiés diria que és una senyora feliç.
Monica Vittti alena el crepuscle hemorràgic que l’ompl d’una aura de sensacions entre la carn i els mots.
Monica Vitti és còrpora vestida de Dior, entotsolada, que viatja entre locals immensos plens de màquines sorolloses que amollen fumassa, grans discoteques del consum amb altaveus eixordadors i homoniqueus de cartró pedra, unes esglésies de la salvatjor i la desgràcia que engoleixen humans i els capolen.
I al fons la resplendor mortífera dels focs artificials de la guerra.
Monica Vitti camina i beu silenci: una deixalla de naufragi pels carrers asfixiants de la gran Ciutat de Mal.
Vull esculpir les direccions de la tendresa, la memòria de les coses que he perdut, les llivanyes del darrer naufragi esborrades per l’aigua salada, aquesta pura necessitat d’afecte que et separa dels altres, un inici humil i atzarós.
No veus que tenc tot el cos ple de crebasses?
No et tems que si passassis les mans per la meva còrpora insepulta trobaries una escriptura Braille tatuada a les baranes de la tristesa?
No has reconegut que si la creera no funciona tot es paralitzarà?
Sense interès. Sense sorpresa. Els colors es destenyiran. Les formes s’erosionaran, s’enfadiran, es frenaran, s’enfonsaran.
Disminuirà l’òrbita del coneixement, l’extensió del domini del coneixement.
Com una finestra tancada per sempre. Com un circ que abandona el poble. Com un calidoscopi tirat en un racó que ha tornat cec, sord i mut.
Fretur tantes de coses engrescadores, euforitzants, balsàmiques, asserenadores, novelles, glatidores, que encara no existeixen.
Respir els vapors d’infern d’aquest estiu amb guerra a dues passes, amb morts i dolor, i vides cremades i refugiats entre guiris, xum-xum d’estiuejants i màfies internacionals que volen assassinar fins i tot les veus de l’agre de la terra.
Mosseg el call vermell d’aquest foravila on sobrevisc.
Forat terrossos amb la llengua, per trobar en els plecs més tendrals de la gorja el crit esfereïdor que ens salvi.
És per demés.
Només el treball de la molsa pot servir per agombolar-me.
Albir en l’airecel totes les amenacen que pengen com un sostre d’espases a punt de caiguda mia.
Fa anys i panys que no hem adobat res. Per què us queixau?
Fatifat, sense gaires esperances, s’esboldreguen les parets seques de l’ànima i cant vou-veri-vous de pa sucat amb oli.
La claror dels morts llambreja a la cambra de la vida.
Les ones de la mar brumen i amenacen amb fer malbé tot quan toquin.
Retur i prenc alè. Endebades crec que el llumeneret blau existeix i que les calrades que surten per les clivelles dels terrossos no són de l’infern.
Ablamaré el memorial de greuges i el quadern negre on apuntava els somnis.
Llenguallarg de dois i desficiat d’amor, encès de solitud, pura desferra, escolt com un orat les xigales de la pineda gates de sol i cant els dies que són passats per sempre.
