16.10.2022 21:50
|
Actualització: 17.10.2022 14:22
I per això em critiques que deixi coses inacabades.
Tot és calma, com si la terra s’hagués condormit bressolada per una plugineua cama d’aranya.
Els turons humanitzen l’espai i el limiten amb discreció.
Dic com Voltaire: vaig aviat perquè la vida és curta i tenc moltes de coses per fer.
Els grans lledoners multipliquen les clarors.
He estudiat el mal que m’ha ensenyat el bé, i la mentida que m’ha ensenyat la veritat.
Ens trobam en un jardí molt salvatge en què tot convida a la malenconia esborradissa, tènue.
A la pèrdua.
Hi ha alguna sensació forta que dura entre els arbres i l’arquitectura mig esbucada dels parterres, els bancs i els caminois de marès: un casal.
Aquest casal evoca el refugi, la calentor, la tranquil·litat desitjada, la protecció, el temps suspès.
Si hi entram, trobarem les sales, les cambres, les cuines, els banys i, sobretot, les coses.
Vet aquí, en les coses, el desllorigador primer del solitari: el seu espai de vida lluny dels problemes que provoquen els essers.
Gerros, botelles, flascons, cossiols, ceràmiques de totes castes, millefiori i canelobres, pitxers i capses, tota una lletania inacabable de formes vives i vivificadores.
Les coses capturen la mirada amb tota casta de paranys delicats, de xarxes amb totes les dimensions i les formes de les malles.
Les coses ens atrapen, ens captiven, en fan viatjar entre el temps i l’eternitat.
Les coses són dòcils, les coses són calmes. Les coses acompanyen en un silenci llarg.
També les coses produeixen una música transparent i severa com un quartet de corda que tocàs amb sordina a l’interior de la penombra d’una cambra closa.
Les aigües es mouen, els núvols es desfan, les fulles tremolen, les bèsties boten, els vents s’esfumen, els essers es desgasten i són un principi de desordre dins la seva insatisfacció contínua.
I les coses, immòbils, radiants, enriquides pel temps, fan molta de companyia, com si no res.
Llegesc la infantesa en totes aquestes coses i això em salva.
Som l’errant.
I per aquí trob l’encontre.
No he sabut mai aturar el temps.
Emperò els mots alineats damunt el full que mir amb atenció concentrada formen un cant petit que brilla d’opacitats mai vistes.
Tot es posa a viure en el darrer instant, quan les paraules susciten la perspectiva que dóna testimoniatge de les traces esborrades d’un temps que no passa.
I llavors els mots es converteixen en un lloc de pau: quedam alleugerits i no en sortim indemnes.
Veure és revelar-se en les coses.
No és ver que endevines alguna cosa perillosa en aquesta experiència?
L’aire s’ha posat a fer voltes com la roda gegantina on pujaves a la fira del Ram.
No és un cap de fibló, però s’hi assembla.
El casal s’enterboleix, el jardí comença a volar, els arbres s’han fet núvols, la terra sencera va cap a la pèrdua.
Tota la poesia es trama en els blancs.
Cal arribar a existir en l’oblit de tot el que ha passat.
Les coses, ai las, àncores de l’invisible.
L’absència és una forma de presència perquè no tocarem pus allò que ens han retirat per sempre.
Tot és trajecte de carns.
