Closcadelletra (CCCXCVIII): Esser una forma o esser una força?

Diré que no sé com prendre la lenta davallada de la llum dins les meves mans balbes.

Diré que em fuig l’esveltesa de l’ombra que acull amb el silenci més extrem les capavallades de l’esperit.

Diré que no sé veure la partió de l’ignot que sura davant els meus ulls esbalaïts que volen llegir en filigrana i no troben el sostremort per a mals endreços desitjat.

Diré que cal avesar-nos a climes diferents que ens duran cap a batalles inimaginables per pouar ficcions narratives que són símbols del nostre destí.

Diré la irrupció brusca del martelleig d’una sexualitat gèlida que em fer amb un dolor viu el moll dels ossos i em deixa desnortat una bona estona.

Diré que entremig d’aquesta societat mossona i barroera zumzegen les il·lusions de petites illes civilitzades i perdudes en aquesta comunitat bàrbara que no sap el seu nom.

Diré que la llengua és l’expressió d’una manera de ser en el món, d’orientar-nos, a anys llum de la provincianització que ens ataca arreu arreu amb la fortor fastigosa dels ignorants.

Diré el trasbals de les estacions que em fan trabucar i emmalaltir quasi sense témer-me’n com si visqués en una convalescència dels sentits endormiscats.

Diré que vull saquejar i sacsejar aquestes onades d’estupidesa que ens amaren per totes bandes com si fossin una pandèmia a la qual ningú no vol posar adob.

Diré com Bob Dylan que el món ha canviat i cal que ens despertem de pressa d’aquesta mortor que ens anestesia per totes bandes menys per una: la lucidesa de dir que les nostres úniques obligacions són estimar, treballar i no tenir por.

Diré que la veritat significa sempre creix, i no m’aturaré a cos què vols, a cor què vols, de repetir-me com una mala cosa que torna bondat quan és de veres, com la corretjola malva que s’enfila d’amagat per entre els meus mots.

Diré entre els senyals d’un temps bord i claudicador, asfixiat entre els verins del consum que ens injecten dins la còrpora de les festes falses i de les salutacions tòpiques, aquell “Fuir! Là-bas fuir” del mestre Mallarmé mentre veig els dibuixos enigmàtics dels esbarts d’estornells dins el cel estirat.

Diré aquesta detonació de l’impossible, aquest batec de portes damunt la mar, aquest món entreobert sobre un fons de nit, aquestes turbulències ferotges, aquesta memòria exploradora, aquesta reserva de mirades, i que hi ha una altra cara en cadascuna de les nostres cares, un altre temps en el temps!

Diré que cal preparar-se cada dia a dir adeu perquè és el fet més humà i vivificador en una societat tan hipòcrita que publicita la mort de milers d’humans en els titulars dels mitjans de comunicació diaris i vol amagar, oblidar i fer desaparèixer la mort que cadascú duu dedins.

Diré que a la rutina tranquil·litzadora cal oposar el moviment que ens allibera, a l’estabilitat de les respostes el vertigen de les qüestions, a les arts de viure l’aire de la vida, aquesta recerca de l’obert que t’obliga a ressituar-te enmig de les coses.

Diré que cal obrir-se a l’il·limitat, navegar tot el camp dels possibles, obrir les portes a totes les imaginacions i ensomnis, entonar tots els cants del món.

Diré les derives, les infinites derives; els passeigs, les lectures, aquestes lletres malgirbades, els camins que no duen enlloc i que inventes, que copies, que cartografies, que oblides; les amistats que et donen vida, els naufragis, els fracassos, que són els de l’èxit i no els de l’humà, els passatges del temps, les absències, la proximitat de l’amor, els desficis.

Diré el perfum embaumador de l’alfals tallat.

No diré res de mi.