21.10.2023 21:40
|
Actualització: 23.10.2023 12:28
Són coses petites, el que faig.
El que escric.
Són de l’ordre del minúscul.
Abans-d’ahir em vaig enamorar d’un arbre.
És un lledoner que creix al costat d’una paret seca d’un caminoi de carro per on ara quasi no hi passa ningú.
Només qualque foraviler que ve d’exsecallar les branques mortes dels ametlers menjats per l’epidèmia de la Xylella d’un trosset que té per allà devora.
Quan m’he posat davall el lledoner, que encara té totes les fulles malgrat que la tardor avanci, he mirat cap amunt i m’he trobat una cúpula amb tres voltes formada pels ramatges que tremolaven.
L’aparició d’aquest lledoner ha fet sorgir en el meu interior un silenci bellíssim.
L’ombra allà davall era càlida, estiuenca, protectora.
He passat uns moments en els quals no pensava, no tenia escriguera ni, fins i tot, ganes de viure.
Em trobava alçat a uns metres del sol, com un nin en uns braços d’un verd fosc.
Això ha durat alguns segons i aquests segons han estat llargs, tan llargs que dos dies després encara duren.
Amb aquesta grapada de segons el lledoner m’ha donat una joia amorosa que estotjaré molt de temps.
El poeta fa alguns forats en l’os del llenguatge per fabricar un flabiol.
Tot d’una em ve als llavis una frase: ningú no està tan tot sol com el cant flabioler.
Som una taca de claror en l’humus del bosc, no he estat mai a la vorera com ara de conèixer-ho tot.
Som el piano de Joan Sebastià: una pluja que cau damunt la marina resseca i desperta totes les aromes.
Som Mandelstam que corr tot Moscou per defensar cinc vells condemnats a mort.
Som el somriure, l’única prova del nostre pas damunt la terra.
Som la mà que damunt la pàgina ha subratllat alguns mots amb llapis, cap goma pot esborrar aquest lletratrèmol.
Som els esclats de marbre negre dels ulls del Kafka moribund que escolten les paraules que li diu a la companya quan li mostra un ram de liles dins un gerro ple d’aigua: “Les liles són meravelloses, mira com beuen, beuen mentre moren, encara s’engaten.”
Som l’infant que es recolza damunt una tecla de piano.
Som el llumeneret blau que s’apaga per mor de l’oratge quan més el necessit.
Som la gargamella en el moment en què la gola s’estreny.
Som el silenci anterior al so de John Cage que és la sublimació de la música, la meditació extrema.
Som la rosa groga cansada que doblega el coll dins el gerro dedicat a la meva segona mare.
Som la bolla del billar que fa la carambola imperfecta.
Som el nuu que ferma el cantar i el contar i viceversa.
Som la nit obscura del cos que reivindica el llenguatge sensorial, múltiple i insondable de l’esperit carnal en oposició als llenguatges binaris, la intel·ligència artificial i altres joguines de moda.
Som el nucli atòmic, bell i incomprensible: l’eternament present i l’eternament fugitiu.
Som un jardí zen de Kyoto, un dels objectes més bells i plens de buit del món.
Som el be-pop, un impuls vital i en permanent transformació, una tendresa i una violència conjugades.
Som uns ulls humits que brillen dins la fosca negra.
Som el que no hi ha.
